Bon dia i bon hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 6 de març de 2026. És el seixanta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el seixanta-sisè en els anys de traspàs. Queden 300 dies per finalitzar l'any. Avui és yawm al-jum`a 17 de Ramadan de 1447.

Bé, a hores d’ara, pareix que el món ha decidit tornar a tocar en mode bèstia, amb els Estats Units i Israel marcant el tempo d’una guerra oberta contra l’Iran que ja acumula dies de bombardejos, represàlies i amenaces mútues, mentre la resta del planeta fa veure que escolta però continua fent zàping de titular en titular. Mentre els uns calculen percentatges de míssils interceptats com qui parla d’encerts en un examen tipus test, els altres prometen resistència il·limitada, o no, i al mig hi ha la gent de a peu, que no llança drons ni redacta doctrines militars sustentades pel capitalisme més ranci, sinó que intenta simplement viure, de vegades fins i tot tocar o cantar.

És curiós —o trist, segons es mire i qui sigues— comprovar com aquells territoris que un dia van ser cruïlla de caravanes, poesia i sons refinats, als informatius són reduïts a explosions nocturnes vistes amb càmera tèrmica, mapes amb fletxes roges i quatre tòpics sobre «règims», «aliats» i «enemic comú». De Pèrsia, molts només recorden les tradicionals catifes (poster voladores?), contes de Les mil i una nits i alguna miniatura bonica; però darrere d’este nom hi ha segles de música cortesana, mística i popular que ja sonava quan Europa encara estava aprenent a fer polifonia (així que els EEUU ni existia), i que ha sobreviscut a imperis, invasions, cops d’estat patrocinats des d’Occident i revolucions internes.

Perquè abans que els míssils creuaren el cel, ja hi havia sonant un altre tipus de projectils: modes, gusheh i dastgahs, llançats per mans com les del mític músic Barbad de Jahromi, a l’era sassànida, que segons la tradició organitzà un sistema musical en set modes principals i un cicle de 365 melodies, una per a cada dia de l’any; compte! La música com a calendari, no com a coartada, e? Després, filòsofs que en la vida he escoltat parlar-ne ni he estudiat, com al‑Farabi o Ibn Sina, es veu que discutien sobre intervals, escales i emocions sonores mentre ara, al mateix territori, però ampliat, discutim sobre percentatges de destrucció «acceptable» i danys col·laterals. Potser caldria pensar que ja va sent hora d’amollar un poc de claror musical sobre esta partitura fosca que ens està quedant com a humanitat: no per salvar el món —que no em dona el sou i vist el temps que ens quda, ni la vida per a tant— sinó almenys per recordar‑nos que, abans de ser camp de batalla, l’Iran va ser i és un enorme conservatori a cel obert.

Si ens apropem a la música clàssica persa amb ulls i oïdes d’ara, descobrim que allò que anomenem radif —este repertori tradicional inscrit per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial— funciona quasi com una constitució sonora del país: més de 250 unitats melòdiques (gushe) ordenades en cicles modals que els músics memoritzen i improvisen durant anys, com qui aprén un idioma complet, no només un vocabulari d’ús turístic. Curiositat/observació que se’m planteja: un rotllo musical molt grec no? Bé, sapigueu que el radif es pot cantar o tocar amb instruments com el tar, el setar, el santur, el kamanche o el ney, i l’aprenentatge pot durar una dècada sencera, amb una tipus d’ascesi musical que busca tant l’ofici com l’espiritualitat; és a dir, just el contrari de la urgència amb què alguns decideixen quan i on fotre lo proper míssil.

Entre els segles XIX i XX, mestres com Mirza Abdollah i altres figures de l’escola tradicional van compilar i transmetre este radif, que s’ha convertit en el llibre de text no escrit de la música iraniana, base sobre la qual avui encara improvisen cantants i instrumentistes en diferents dastgahs com Shur, Mahur o Homayun. Moltes de les peces que avui podem escoltar en enregistraments o arxius —des de petites gushe fins a tasnif (que són cançons, per cert)— provenen d’esta tradició, i han sobreviscut a canvis de règim, censures i guerres com un fil melòdic ben cabut que no es trenca, encara que al seu voltant s’ensorren edificis i se’n va tot a fer la mà.

Al segle XX, mentre a Occident es jugava a redibuixar fronteres i a gestionar petroli, alguns músics iranians van provar de redibuixar el seu mapa interior: com sonaria una simfonia si, en lloc de fonamentar‑se només en tonalitat europea, arrelara també en este món modal persa? Ali‑Naqi Vaziri va introduir la notació i les formes orquestrals occidentals a Teheran, i compositors com Ruhollah Khaleghi o Morteza Hannaneh crearen orquestres nacionals que combinaven instruments iranians i occidentals, cercant una via pròpia entre la còpia servil d’Europa i el folklorisme turístic. En paral·lel, mestres com Hossein Alizadeh han bastit ponts encara més explícits: la seua obra Neynavā, per a ney solista i cordes, és gairebé un poema simfònic sobre la tristesa i l’espiritualitat, on el ney improvisa sobre materials del radif mentre l’orquestra li fa d’espill contemporani.

I si volem acabar d’aterrar esta barreja de música “occidental” i identitat iraniana en ple segle XXI, només cal escoltar i sentir la Simfonia núm. 12 en fa menor op. 82 “Tehran” de Shahin Farhat. El “pare de la simfonia iraniana”, li diuen. Ha escrit un fotram de simfonies i altres obres orquestrals on les formes clàssiques europees conviuen amb temes i girs melòdics d’arrel persa; en el cas de la dotzena, que té quatre moviments, el protagonista real no és el violí solista ni el director, sinó la ciutat mateixa, amb el seu trànsit, el seu caos i la seua memòria. Mentre a les notícies Teheran apareix com a “objectiu estratègic”, a la partitura de Farhat es converteix en paisatge sonor complet, i escoltar esta simfonia després de llegir un parell de titulars sobre l’actual guerra, és gairebé un exercici d’educació auditiva crítica: on alguns només veuen un punt al mapa, la música dibuixa carrers, places i vides.

Així que, lo que des de la distància ens arriba com a “Iran = conflicte” es revela, a través del radif, de Neynavā o de la “Tehran” de Farhat, com un teixit molt més complex de memòries sonores, improvització i projectes simfònics que continuen escrivint‑se malgrat sancions, ocupació, talls culturals i exilis. I aquí és on l’aula de música o este mateix podcast pot jugar un paper clau: convertir estes obres en material viu —adaptar una melodia de gushe per a combo, escoltar un fragment de Neynavā mentre analitzem modes, comparar una simfonia “Tehran” amb una simfonia “Londres” o “Praga”— perquè, entre tanta geopolítica de saló, l’alumnat o tú, que m’escoltes, pugueu sentir que darrere de cada conflicte hi ha també les vides d’un poble i una tradició musical que mereix ser escoltada abans que bombardejada.

Arribats aquí, un es pregunta si tota esta insistència per fer de l’Iran un objectiu —ja siga militar, mediàtic o geopolític— no serà també una manera d’evitar escoltar el que la seua història, musical en este cas, ens està dient: que cap imperi, per molt armament que acumule i gran què es cregue, ha aconseguit mai fer callar del tot els seus modes i melodies, encara que haja aconseguit controlar les seues rutes comercials o els seus pous de petroli. Els mateixos països que ara parlen d’«operacions quirúrgiques» són hereus de segles d’apropiacions i expropiacions culturals on s’han inspirat en les nostres escales «exòtiques», els nostres ritmes, els seus, els de tothom; però a l’hora de negociar pau i convivència, la sensibilitat musical sembla quedar‑se a la porta del despatx.

Potser tocaria girar la truita: en lloc de veure la música iraniana com a curiositat llunyana o patrimoni d’un «altre» problema, podríem fer‑la sonar més als nostres auditoris, aules i escoles, no com a mòdul de folklore sinó com a part de la història de la música que expliquem quan parlem de modes, improvisació, orquestració o diàleg intercultural. Si cada vegada que un titular ens parla de «nous atacs sobre Teheran» nosaltres responguérem posant un radif de Mirza Abdollah, un Neynavā d’Alizadeh o una cançó tradicional persa en versió escolar, estaríem enviant un altre tipus de míssil: un que no explota, sinó que obri orelles.

Com a docents i músics, no tenim en les mans el botó vermell, però sí el botó de «play». Podem triar si els nostres alumnes coneixen l’Iran només com a enemic d’Occident o també com a lloc on fa segles que s’estudia i es practica una de les tradicions musicals més sofisticades del món. Potser la moralitat musical d’esta història és senzilla: qui redueix un poble a objectiu militar també l’empobreix com a font cultural; qui escolta les seues melodies, en canvi, difícilment podrà seguir veient‑lo només com una diana al mapa. I si el món no vol aprendre la lliçó, almenys que a la nostra aula o discoteca no li falte mai un bon dastgah enmig de tanta desconnexió, perquè entre un bombardeig i un altre, algú haurà de seguir afinant.

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
 --
VALMANAC