6 de febrer «culpabilitat, empatia i sords com una tàpia»
09.mp3
:
:
Salut, culpabilitat i empatia, amb efemèrides musicals i exemples de compositors sords que transformaren la seua limitació en art.
Bon dia i bon hora! Què tal, com esteu?
Avui és 6 de febrer de 2026, el trenta-setè dia des que ha començat l'any en el calendari gregorià, així que queden 328 dies per finalitzar l'any. I si atenem el calendari Maia, som Tzolkin: 2 Men, Haab: 13 Pax pel que fa al comptatge curt, però i el llarg? Sí, també tenen una data llarga per a referir-se a la mateixa data. Som a 13 baktun, 0 katun, 13 tun, 5 uinal i 15 kin.
Tal dia com avui
Tal dia com avui va nàixer molta gent, tanta que ens resultaria digital i tecnològicament prou fàcil de comptar, en realitat, però i humanament?
Cap valenciana que haja pogut cercar i trobar a la xarxa amb el marge suficient, però tants altres músiques i artistes d’arreu dels PPCC i el món que han contribuït, escrit, construït i formen part de la nostra història.
Avui portem una xicoteta agenda:
Al Palau de la Música de València, a les 19:30h - sí, avui- l’Orquestra de València presenta el Concert per a arpa de Peter Eötvös, amb la gran arpista Naoko Yoshino. S’anuncia com estrena a la península, baix la direcció de Roberto Forés.
A l’Auditori de Castelló, a les 19:30h - sí, també avui- l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV) i el Cor de la Generalitat, dirigits per Sir Mark Elder, interpretaran l’oratori L’enfance du Christ d’Hector Berlioz, una de les grans partitures sinfònic-corals franceses del s.XIX. Personalment, juntament amb la 2a simfonia de Mahler, La Resurrecció, esdevénen icòniques i tirem més enrere, perfectament equiparable a qualssevol de les Passions de Bach.
Però a lo que toca!
Tal dia com avui el 1816 a Palma, de Mallorca, naix Vicenç Cuyàs i Borés. Compositor i autor de l’òpera La Fattucchiera, considerada la primera òpera romàntica de parla catalana. Compte que, es va estrenar en 24 funcions seguides, brutal! L’escolto alhora que escric i recerco Escrivint i fent recerca i té un toc de melodisme italià. Si voleu cercar algun semblant referent, Donizetti o Bellini amb una mica més de brillantor orquestral i menys dramatisme. Sí, crec que sí. S’entén?
Un 6 de febrer, coma avui, al 1976 es publica el Decret de creació del Patronat dedicat a preservar la memòria i el llegat de Pau Casals
Tal dia com a vui en 1497 a França, falta el gran compositor Johannes Ockeghem, pilar de l’escola franco-flamenca.
Al 1851 s’estrena la 3a de Schumann, la «Renana»
Al 1903 naix el pianista Claudio Arrau, expert tocant Beethoven, Schumann i Liszt.
Al 1956 s’estrena a Houston el Concert per a guitarra i orquestra de Heitor Villa‑Lobos, dirigit per ell mateix, per cert. I sabeu qui era el guitarrista? Andrés Segovia.
Editorial
I avui mateix, avui, estic sord, com una tàpia. Tan sord que percebo, sento i em dona oix o em molesta, ja no ho sé, escoltar tot de sorollets interns que conformen el cos humà, que en un estat normal de salut ens passen desapercebuts i resulten insignificants, tant que ni en som conscients. Sorollets amb trellat rítmic, de patrons regulars, altres irregulars, però repetitius, uns afinats, altres indeterminats... Em posa dels nervis alhora que em genera curiositat i em treu la son per analitzar-los.
Avui, com ahir i fa sis anys, soc professor, estic malalt i per primera vegada porto un inici de curs fet pols, malalt d’anar i venir, sense trellat. Un dia una grip sobtada (baixa), setmanes més tard un refredat no catalogat, ni grip, ni covid, ni al·lèrgia... (baixa). Altres setmanes més tard un refredat s’apodera dels meus sentits, una agudesa sobrehumana es desperta en mi, però un mal de gola sobtat a l’endemà, i una moquera que ni les del Niàgara col·lapsen l’efímera oïda quasi absoluta, donant pas a una febre anunciada (en este cas) i un altra baixa. Tres baixes, o nou dies de baixa, en quatre mesos i l’estat mental no és malaltís, ni de malaltia, ni tampoc de pau o desconnexió per a recuperar-se com un deuria, sinó de culpa.
Que li farem, el sistema està fet així, per a que qui vivim imprevistos de molt curta durada, paguem els previstos de mesos i mesos de molt llarga durada.
Desenllaç
Però avui la cosa va de sordesa, sordera, falta d’audició, hipoacúsia, sordor... I no es dona cap efemèride coincident, així que vos porto un recullet de renoms que tot i la seua incapacitat auditiva han resultat fonamentals per a la música i van poder realitzar les seues funcions professionals i artístiques amb empenta, mirant més enllà i no estancant-se en el seu impediment.
Ja hem parlat capítols enrere de Beethoven i la seua 9a simfonia coral, que resulta la referència més típica, però els quartets tardans op. 127, 130 a 135 no tenen desperdici. Clarament i harmònica es percep la foscor en la que es sumia la seua audició, però a la vegada s’entreveu la claredat de canvi entre melodies fugades, la voluntat de seguir marcant un pols ferm i meticulosament dibuixat per a sentir-lo, més que escoltar-lo.
El gran Bedřich Smetana, ell encara no ha sortit a col·lació. A partir dels 50 comença amb obstrucció a les oïdes, que li provoquen vertigen i tinnitus (com sentir el polze a l’oït). Puix bé, el tio Smetana va escriure La Moldava sord com una bota, així que imagineu com degueren anar les connexions neuronals per a fer sonar el seu servei i arribar a esplaiar-se d’esta manera tan descriptiva, impressionista i perfecta. Clar que contràriament i potser ja amb menys filosofia i pau mental, posteriorment va desfogar-se amb el seu quartet de corda número 1 «from my life», solen titular-lo.
Gabriel Fauré! Cap a finals del s.XX comença la seua decadència sonora i les sonoritats comencen a distorsionar-se, fent que els aguts i greus li sonen dolorosos i desafinats. Però lluny de rendició, avui podem delectar-nos amb el seu Quartet de corda en mi menor, op. 121, que va ser l’última obra i única quartet, que no va poder escoltar mai i que tampoc va voler per lo insuportable que li resultava. Realment si no esteu acostumades a la música de cambra d’esta època, potser vos resulta una mica densa, harmònicament parlant i amb melodies prou difoses. Personalment, em pareix un quartet concret, ben estructurat, d’harmonia simple i resultant, que per a res desmereix allò que em transmet. Potser la seua intenció era guarir la seua oïda, però sense perdre lo que volia expressar, per com el feia sentir. De França a Anglaterra i, Dame Ethel Smyth. Qui a amb la Primera Guerra Mundial comença una sordor progressiva, “Death grapple” (lluita a mort) li diu. Curiosament, l’obra que comentem The Prison, també va ser l'última. Ja amb lo nom podem fer-nos a la idea, no? Estem parlant d’una simfonia per a solistes, cor i orquestra. Desconeixia fins ara la compositora i encara menys l’obra, però aquí ens trobem amb lo bonico d’este podcast, sempre aprenem quelcom nou, i m’encanta! Ja tenia 72 anyots quan la va compondre i es trobava immersa en una depressió i només cal escoltar el primer acord de l’obra per a petrificar-se del mal rotllo que produïx. Tot i lo tètric del contingut argumental i la composició, la foscor que despren resulta immersiva, transportadora i evocadora de sensacions que només en obres composades en estats psicològics i sensorials pareguts ens poden transmetre i fer sentir.
Avui i ahir, o últimament, cada imprevist que ens troba a la vida, m’agrada observar-lo, i pensar que té una raó de ser. Tot i que racionalment no n’estic del tot d’acord en esta manera de procedir, però es que si ens fixem amb personalitats com les que avui hem parlat, el seu procés intern era un, habitualment derrotista, dramàtic, depressiu, d’immersió en la individualitat i la pena. Però alhora, el seu alter artista, el professional interior, la música que els feia ésser, la llei de l’expressió era totalment el contrari. Compte, que no parlo de la manera d’actuar, sinó de la de fer. De l’ideal, podríem dir-ne?
Tal com avui, en el seu moment també eren referents i de ben segur se’ls va mirar per sobre, de d’alt abaix, amb lupa... I si cerquem i llegim una mica, socialment i en l’àmbit se’ls va jutjar per defecte, no pel seu greu estat de salut, sinó per la falta o la feina que no van poder fer quan es requeria. Lo que vull dir és que, encara avui el patró del judici passa per sobre de la empatia i lo constructiu, independentment de la professionalitat i les teues capacitats, amb afany per menystenir-te i fer-te sentir culpable per a que reacciones i dones la talla, segueixes jugant i fent girar la roda; però les músiques, artistes, o en este cas els professors o docents, tant és, perquè qui realment val, avui caurà, una dos, o tres vegades seguides, i no importa lo què diran, l’endemà ens tornarem a alçar.
.png?locale=es)
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.