Bona nit i bon hora!
Què tal, com esteu?

Avui és diumenge 15 de març del 2026, el setanta-quatré dia de l'any del calendari gregorià i el setanta-cinqué en els anys de traspàs. Queden 291 dies per a finalitzar l'any.

1827: Mor a Viena Ludwig van Beethoven. (potser no en calen referències, tat?)

1880: Mor a Moscou el violinista i compositor polonès Henryk Wieniawski. 

1887: Naix a Sant Sebastià el compositor basc José María Usandizaga. Val la pena la seua Zarzuela «Las Golondrinas»

1918: Falta la compositora francesa Lili Boulanger. Sabeu que va ser la primera dona en guanyar el premi de roma de composició musical? Al 1913 i amb al seua cantata Faust i Helena. (que epr cert, no he escoltat i ja tinc anotada per a revista)

1942: Neix la soprano catalana Montserrat Figueras. una de les veus referencials de la música antiga i del treball musicològic i interpretatiu històric.

1807 Simfonia núm. 4 (Beethoven) Viena

1897 Simfonia núm. 1 (Rachmaninov) Rússia

1908 Rapsodie espagnole (Ravel) París

1911 Prometheus (Scriabin) Moscou

D’arrels i tradicions es conforma tota història que puga impartir-se en un centre, o que es vulgue saber i aprendre, puix les arrels i les tradicions ens diuen d’on venim i cap on podem anar. Si volem, clar. Bàsicament, parlo d’orígens. Orígens disseminats entre grans distàncies geogràfiques i que per a res tindrien relació en un mateix si no fora perquè també hi ha intervencions biològiques que han acabat per caracteritzar-nos.

I aquí ens trobem. Un valencià, molt valencià, defensor de la llengua i cultura d’arrel dels PPCC, que es complau i sent també de les arrels i cultura andaluses dels seus avantpassats. Origen, història i arrels per part de pare, però que sinó fora per la seua mare, les mares, ningú de natros ens trobaríem ara comentant esta jugada.

Puix en la música passa lo mateix, sense les dones compositores el context de la història musical que s'empra en l'educació, no tindria sentit ni fonament, faltaria quelcom. Així que avui mirarem d’escoltar les nostres arrels musicals una miqueta més enllà, deixant que quatre veus femenines —fins fa poc silenciades— reescriguen el relat que contem a les aules i als escenaris.

Per exemple, Maria Teresa Agnesi va nàixer a Milà el 1720, en un entorn intel·lectual privilegiat però òbvia i profundament patriarcal. La podem associar a l’òpera seriosa del Set-cents, però també a obres per a teclat i veu on utilitza un llenguatge a mode barroc tardà o classicisme primerenc. El “Concerto for Harpsichord and 2 Violins” que proposo, mostra una escriptura lluent per al teclat, fins i tot pensada tant per a clavicèmbal com per a orgue i sempre des d’una visió concertant. És un concert, no?

Quan escoltem l’Allegro inicial, trobarem un diàleg continu entre el clavicèmbal i els violins: preguntes, respostes, imitacions, xicotetes espurnes virtuoses elegants i prou virtuoses. El segon moviment, en canvi, respira un lirisme molt vocal —matisar que Agnesi era cantant—, es quasi com si escoltàrem una ària levitant per damunt de l’harmonia de la corda. I finalment, el Tempo di Minuetto la podem imaginar com si ens transportés a la dansa de saló, en ritmes agradables i girs galants, però sense perdre la determinació que tant la caracteritzava, la d’una dona que escrivia per a escenaris reservats, teòricament, als seus col·legues homes.

Segurament heu sentit a parlar de Fanny Mendelssohn, germana gran de Felix. Puix tot i rebent la mateixa formació musical d’alt nivell, amb mestres com Ignaz Moscheles, pareix que a ella li va costar una mica més agafar renom. Pianista brutal i encara millor compositora però mentre al tio Fèlix se li obria la porta a una carrera pública, a ella el pare li recordava que ser dona li marcava un límit clar. Per sort, Fanny va composar una obra cambrística i pianística com poques altres, bona part de la qual va quedar inèdita en vida; el seu String Quartet in E-flat Major de 1834, l’únic quartet que coneixem, no es va publicar fins fa relativament poc. Principis del S.XXI?

En comptes del típic moviment ràpid, este quartet comença amb un Adagio ma non troppo intens i meditatiu, que recorda l’atmosfera del quartet op. 13 de son germà però amb una veu pròpia, més lliure i fantasiosa en la manera que quer està construït. El segon moviment juga amb ritmes lleugers i una certa ombra barroca, com si pretenguera homenatjar a Bach, però amb un filtre harmonicista molt romàntic. La Romanze, el tercer moviment és un espai de fraseigs llargs i pausats, com molt personal i escrit a quatre veus; i finalment el Finale. Allegro molto vivace ens sobta amb energia i contrastos abruptes, exigint molta tècnica i intensitat expressiva als intèrprets.

Ara ens submergim en Emilie Mayer, compositora alemanya nascuda el 1812, qui va ser una de les poques dones del segle XIX que va arribar a escriure un munt d’obres simfòniques, com els grans noms de l’època que coneixem: vuit simfonies, un concert per a piano, diverses obertures i música de cambra. Dona i compositora contemporània del Romanticisme, se li va atorgar cert reconeixement en vida, encara que després la seua música igual per algun interés ocult, es va anar oblidant. La seua Symphony No. 7 in F minor , que dura ni més ni menys que trenta-quatre minuts, segueix el patró clàssic de quatre moviments (ràpid, lent, dansa, ràpid) i se la sol descriure com una obra “molt schumanniana” per la seua manera d’escriure melòdica i l’harmonia que utilitza.

El primer moviment obri amb una tensió rítmica immediata, com un respirar entretallat que va desplegant grans arcs melòdics, contrastos i dinàmiques marcades. L’Adagio, lo segon moviment, treballa sobre el contrapunt: una veu ampla i cantant a les cordes, respostes suaus pels vents, una sensació de pausa i meditació enmig del drama. El Scherzo. Allegro vivace recorre a ritmes dansats i juga amb els timbres, mentre que el Finale. Allegro vivace torna a la lluita entre ombra i la llum, en una energia quasi beethoveniana però de caràcter romàntic propi.

I per acabar, parlem de na Kalitha Dorothy Fox. Anglaterra, començaments del segle XX. Nascuda el 1894 comença a compondre des de xicoteta. Es curra i desenvolupa sobretot música de cambra i per a piano. I dins d’esta producció trobem la Sonata for Viola and Piano, Op. 7, en do menor, una obra de tres moviments per a viola i piano, que ens fa perdre en la immensitat. Almenys, a mi. 

La sonata es percep d’estètica prou segle XX, mirant arrere al llenguatge tardoromàntic però ja traent el cap cap a harmonies més arriscades i a una escriptura molt idiomàtica i que ja comença a ser típica per a la viola. El primer moviment, que podem sentir en gravacions d’àlbums recents dedicades a obres de dones compositores per a viola, mostra un discurs dens però evident, clar, on el piano i la viola conversen d’igual a igual, amb revessos melòdics rotllo elegíacs i una tensió que es conté i que mai no arriba a trencar-se del tot. La veritat que obres com esta sonata, situen a Fox al costat de figures ja consolidades com Rebecca Clarke o Brahms, en el camp de naps, i constitueixen una aportació brutal al repertori solístic de viola, que fins fa poc era pràcticament desconeguda fins i tot entre professionals.

I bé, totes estes obres tenen quelcom en comú: han necessitat dècades, i fins i tot segles, per a trobar un espai relativament estable en la programació de concerts i en les llistes de reproducció que avui consumim de manera quasi compulsiva. El quartet de Fanny Hensel no vaore una edició per a ús general fins fa pocs anys; la setena simfonia d’Emilie Mayer ha estat “redescoberta” com a part d’un cicle de simfonies oblidades; la sonata de Fox ha tingut la seua primera gravació mundial fa ben poc i els concerts d’Agnesi han tornat a sonar gràcies a projectes específics dedicats a compositores italianes del segle XVIII en pro de la recuperació i posada en valor de les dones més destacades existents i silenciades de l’època.

Igual que les arrels familiars valencianes, andaluses, de qui siga, expliquen qui som però habitualment han estat amagatall de silencis i oblits, les arrels de la nostra història musical estan plenes de branques tallades: dones que van escriure, tocar, ensenyar i dirigir, però que no apareixen als temaris ni als llibres de text. Recuperar-les no és un exercici de quota, sinó un gest de justícia històrica i, alhora, una aposta pedagògica: quan un xiquet o una xiqueta escolta una simfonia, un quartet, un concert o una sonata sabent que darrere hi ha una dona, canviant la manera com s’entén la música

En un present cultural i social on parlem tant de diversitat, d’igualtat i de memòries democràtiques, la música pot ser un espai privilegiat per a fer que estes paraules no es queden en eslògan. Programar Agnesi, Hensel, Mayer o Fox als conservatoris, als instituts i als auditoris és connectar les arrels amb les branques més joves del nostre arbre col·lectiu; és dir-los als nostres alumnes que la història no està tancada i que també ells —i elles— en poden reescriure els capítols.

Potser, aleshores, quan tornem a parlar d’orígens, no pensarem només en cognoms, territoris o biologies, sinó també en genealogies sonores: en com una dona del Milà del XVIII, una berlinesa romàntica, una simfonista prussiana i una compositora londinenca dialoguen amb un valencià molt valencià i amb el seu alumnat, aquí i ara, cada vegada que algú prem “play” o obri la partitura i comença a fer sonar la seua música. 

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
 --
VALMANAC