29 de març de 2026 «Bolos, rams i difunts»
-
VALMANAC 15.mp3: :
És temps de pasqua, setmana santa, d'homenatjar la mort i la resurrecció, la Pasqua Florida, l'arribada de la primavera i en música per a l'ocasió.
Bona tarde i bona hora!
Què tal, com esteu?
Avui és diumenge 29 de març de 2026, lo vuitanta-vuité dia de l'any del calendari gregorià. Queden 277 dies per a finalitzar l'any.
És temps de pasqua, setmana santa, d'homenatjar la mort i la resurrecció, la Pasqua Florida, Pasqua Granada, l'arribada de la primavera, i sí, avui també es pot dir que és Diumenge de Rams. Creients i no creients, benvingudes al VALMANAC.
- La Generalitat de Catalunya, o millor, el departament d'Educació, ens reduïx l'espai d'emmagatzematge al google drive. Curiosament, plataforma per la qual es paguen llicències i altres, però en cap cas es planteja reduir el tràfic de dades dels nostres alumnes, famílies, centres i professorat amb les que juga la multinacional ianquis. Veigues!
- La Generalitat valenciana «blaveritza» la seua imatge corporativa. Lluny de treballar com a polítics i per al poble, es dediquen a jugar al «retalla, pinta i acolorix», substituint tot lo que pugue denotar esquerra i rojor, per un color blauet molt PPet. Ah, i a la majoria d'usuaris, dades fora, no respecta res i cal tornar a configurar les aplicacions, de nou.
- L'Ajuntament de Vinaròs, o lo que és lo mateix, el TriFatxito, proposa de castellanitzar la ciutat forçant l'ús administratiu, cívic i governamental de la llengua castenalla, en detriment, clar, de la nostra, l'única que ens definix i manté arrelats.
Naix 1647 - Rubielos de Mora, (Espanya): Antonio Teodoro Ortells, compositor barroc espanyol
Naix 1902 - Lancashire, Inglaterra: William Walton, compositor británico
Naix 1925 - Sverdlovsk: Liudmila Liàdova, compositora, pianista i cantant soviètica i russa
Naix 1930 - Alcoi: Consuelo Colomer Francés, pianista i compositora valenciana
Naix 1943 - Agria, Grècia: Evànguelos Odisseas Papathanassiu, més conegut com a Vangelis, compositor i multiinstrumentista grec
Falta 1982 - Múnich: Carl Orff, compositor alemán
Falta 2020 - Cracòvia, Polònia: Krzysztof Penderecki, compositor polonès
Inici Editorial
Infinitat de músiques, obres musicals o marxes caracteritzen la Setmana Santa, de la mateixa manera que infinitat de músiques, o marxes en caracteritzen la guerra, puix acostuma a ser de rebut que tota institució militar dispose d'una banda o agrupació. Curiós resulta que l'origen Romà d'estes milícies musicals, es mantingue avui tant per a una institució militar, com per a una penitent, com en la setmana santa. Obres redundants, de tempo marcat i amb melodies que conviden tant a la llàstima i malenconia, com al caminar ferm i decidit d'un inquisidor. Però si donem un passet més, estes esdevenen el gaudir d'un públic relativament culte que de tant en tant anem de concert, a escoltar una missa de difunts, una cantata de Pasqua o un Rèquiem que originalment s'han programat a l'agenda de tot un seguit d'actes religiosos i no tant com una activitat de plaer musical.
Ahir mateix, a Vinaròs es va programar un concert amb el Rèquiem de Mozart, però, interpretat per un quartet de corda. Cal dir que el mateix arranjament fet per Peter Lichtenthal resulta complex, donat que haver de reduir una obra simfònica per a l'àmbit de cambra, no és tasca fàcil: es perden melodies que contribuïxen a l'estructura, l'harmonia es ressent a l'haver de simplificar-la i l'experiència de l'oient es veu minvada, però cal dir, que just este arranjament, està molt ben aconseguit i se sent espectacular.
Públic irreverent, d'estossegades dilatades, sí, però n'hi havia, gent entrant i sortint entre moviments, xiquets xiulant, altres dormint i roncant i els familiars que no actuaven per pal·liar la molèstia, van fer de l'experiència un drama per a mi, que m'agrada viure i sentir de manera immersiva quan escolto música en directe. La sala era correcta, l'església de Santa Magdalena. És ampla i alta, però la rever per a este tipus d'obres ajuda a l'afinació i que s'assentin els greus. No tant, a entendre les melodies, que es massifiquen una mica.
Pel que fa a la interpretació, com em temia, va resultar de bolo. Pareix que la infravaloració de la música ens passa factura als músics i com si es tractés d'una boda, acostumem a fer tot de concerts formals de pressa i corrents, per quatre duros, i això actua en detriment de l'art. Ocasions d'un embast grupal molt bo, intensitat i dinàmiques ideals, s'intercalaven en passatges desafinats, altres poc compensats en volum i que de vegades sonaven massa solístics pel que al violí primer respecta. Majoria d'entrades tard, gens unificades i canvis d'harmonia poc treballats deixaven constància del declivi que patix la professionalització del sector de la música culta, on la tònica és que tot s'hi val mentre sone mitjanament bé i relativament bonic, total, per a natros ha sigut un concert debades.
Desenllaç
Bé! Puix aprofitant l'avinentesa de les dates en que ens trobem, i independentment de creences religioses, natros ens centrem en la música, les obres i avui parlem de Rèquiems. I què és un Rèquiem? Doncs una missa més, però musicalitzada i que usa un text litúrgic molt antic, escrit expressament per a una missa de morts. Es cantava monòdicament, és a dir, en melodies de cant gregorià i de fet, el nom prové del text en que es començava, en llatí: «Requiem aeternam dona eis, Domine».
Au, a la faena! Lluny dels típics rèquiems de la discografia actual, com el de Mozart, Brahms, Verdi o Fauré, recent he descobert una trilogia de discs que ens presenta cinc obres que no acostumen a entrar en les programacions habituals d'estes dates, puix tot i ser grans obres mestres, no disposen de tant renom. Per què? Ah, com tot en esta vida, qüestió de modes.
El Rèquiem de Cristobal de Morales (esta no forma part de la trilogia, és un afegit personal), o Johannes Ockeghem, Orlando di Lasso, André Campra, Michael Haydn, Anton Bruckner i Maurice Duruflé.
Morales se situa al Renaixement hispànic alt, entre la generació dels colegues Josquin i Palestrina. La seua *Missa pro defunctis a 5* es va publicar a Roma el 1544 i és una de les primeres grans Misses de difunts que es van imprimir, en totes les parts pròpies completes. És interessant destacar el contrapunt imitatiu amb blocs d'homofonia que afavorixen la lectura i comprensió del text, clar, harmònicament resulta més senzilla que no una obra simfònica. Cal dir que mostra una gran habilitat per al cant de l'època. Obra de caràcter sobri, però àmplia i expansiva, amb un ús molt refinat de dissonàncies que anticipa el llenguatge de l'estil antic que estava per arribar.
Ockeghem pertany a la generació francoflamenca primerenca i precedeix clarament Morales i Di Lasso. El seu *Requiem* a diferència de la de Morales, només té cinc moviments, és des de dos fins a quatre veus i es diu que pareix incomplet puix li falta el Sanctus, l'Agnus Dei i la Communio. Ockeghem utilitza la tècnica de la “paràfrasi” habitual al cant gregorià que sumat a una textura molt austera, amb línies llargues, a més d'un registre greu i ritme fluid, resulta superadequada per a la funció real de la missa, la funerària. Si escoltem en deteniment i ens deixem portar, l’efecte és més meditatiu que dramàtic: quasi no hi ha contrastos abruptes, només una contínua ondulació melòdica que empara i abraça el text.
Orlando di Lasso, encara que paregue mentida, ja és un passet més enllà. El situem al Renaixement tardà, en un llenguatge més cromàtic i expressiu. Òbviament, mostra de l'evolució musical amb el temps. La seua Missa de difunts es va publicar pòstumament el 1589 i consta de nou seccions, atenent l’ordre litúrgic romà. L'estil de Di Lasso combina un contrapunt molt clar en passatges homofònics genialment polits, allò que li dona al rèquiem una gran claredat retòrica. Ideal per a una missa, no?
A André Campra el situem al Barroc francés més tardà.. La seua lo seu Rèquiem potser es compon per a unes exèquies en memòria de l’arquebisbe de París François de Harlay el 1695, dirigint Notre‑Dame. Musicalment, el rèquiem barreja estil polifònic més d’església amb àries i duos rotllo operístic. La veritat que mostra fins i tot un gust teatral curiós. Va introduir innovacions a la música sacra, com l’ús de violins en la interpretació del Rèquiem a la catedral de París, una pràctica controvertida en una època on aquests instruments eren considerats profans. M'ha fet gràcia esta expressió que he trobat sobre el Rèquiem: es diu que «irradia una intensitat solar i una visió distintiva de la mort», lo que clarament l'aparta del típic dramatisme fosc i més habitual d'altres Rèquiem.
Michael Haydn, germà menut del reconegut Joseph, lo de les 108 simfonies, ens situa al classicisme. El seu Rèquiem in C minor es compon per a les exèquies del príncep‑arquebisbe de l'època, i curiosament poc temps després de la falta de la seua filla, cosa que li dona un fort component personal. Obra per a solistes, cor SATB i orquestra (compte amb la quantitat), amb quatre trompetes, tres trombons, timbales, cordes i orgue, presenta un color fosc i cerimonial molt marcat. Hi ha anàlisi que demostren que alguns detalls orquestrals van influir clarament al *Rèquiem* de Mozart, que va reutilitzar motius i harmonies per a generar atmosferes diverses.
Lo tio Bruckner, gran del romanticisme tardà i el món simfònic, compon el seu Requiem in D minor als 25 anys. A la memòria de Franz Sailer, notari reconegut que li havia llegat un piano Bösendorfer. Personalment, una de les millors cases de pianos. De fet, el gran nostre compositor i pianista vinarossenc Carles Santos en tenia un. La sonoritat d'estos pianos és brutal. Bé, obra per a cor mixt, solistes, tres trombons, corn, cordes i orgue amb baix xifrat, seguint la forma tradicional amb la característica d'una gran doble fuga al *Quam olim Abrahae*. Estilísticament, mira enrere cap a Mozart —especialment en la tonalitat, certes progressions i l’ús de trombons— però ja mostra el domini contrapuntístic i la densitat harmònica que caracteritzaran el Bruckner madur que acabarem per conéixer.
I acabem amb en Maurice Duruflé qui s'afilia a la tradició francesa del segle XX que s'hereta de Fauré, Debussy i la majestuositat de l’orgue simfònic, amb una forta base en el cant gregorià. Va deixar lo seu Rèquiem a la memòria son pare. Té nou moviments i resulta que hi ha diverses versions (cor i orgue, cor i orquestra, o plantilla reduïda). La majoria del material es basa directament en la Missa de difunts gregoriana, clarament i en harmonies riques i additives molt franceses. Com Fauré, Duruflé omet el *Dies irae* i li dona un to genèric de caràcter consolador i lluent, amb contrapunt imitatiu de toc renaixentista i una modalitat que dona a l’obra una serenor molt allunyada del dramatisme tràgic dels grans rèquiems romàntics.
Cloenda editorial
Què, com ho veieu? Vos deixo per aquí l'enllaç a la llista de Rèquiem que vos he creat al Qobuz amb les versions més rellevants i que més m'han agradat. Vos heu plantejat mai tanta matraca fúnebre? Donada la situació bèl·lica actual arreu del món, se'm fa quasi idoni este tema. Cal dir que tot i les reminiscències religioses òbvies d'este tipus d'obres que hem parlat, la realitat és que musicalment en són mestres. Impressionants i xicotetes meravelles de la composició i història musical. Una història musical que podríem tractar d'establir respectuosament i formal al dia a dia, la nostra cultura, l'educació i el civisme (o respecte) que pareix s'està perdent en pro d'un turisme ocupa i colonitzador que amb la premissa de gaudir-ne, res més lluny de la realitat, la veritat és que acaba per menystindre les nostres tradicions.
Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.