Bona tarde i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és dissabte 28 de febrer de 2026, és el cinquanta-novè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 306 dies per a finalitzar l'any, 307 en els anys de traspàs.

Bé, a hores d’ara, pareix que el món seguix sumint-se en al misèria, però no seré jo qui emprengui cap croada per a salvar-lo. Si més no, lo que sí intentaré és amollar una mica de claror musical sobre la fosca i bèl·lica partitura que ens està quedant com a humanitat.

Mentre l’economia es desestabilitza, l’avarícia arrasa països, els polítics fan de tot menys política, els mitjans fomenten la desconnexió amb rumors banals d’animalets malalts (vull dir, persones que es disfressen per carnestoltes) amb la intenció d’apartar els focus d’una societat crítica, les persones es dediquen a donar lliçons «fes el què et dic, no el que jo faig», la hipocresia copsa les xarxes, les falles cada vegada més ultres i menys satíriques ni critiques apunt de donar el tret de sortida, les inquisicions (perdó, vull dir, les administracions) esborren del mapa la nostra història amb la supressió de les lectures més exemplars del panorama lingüístic valencià, altres convoquen oposicions que potser mai acabaran per adjudicar cap plaça real (ja vos dic que de música a secundària ara per ara, a Catalunya i País Valencià res), tot i que jo en preparo unes de viola a un altre xicotet i històric regne; el personal docent seguix impartint cultura, fomentant el saber per madurar, alhora que un tal Quim Vila es dedica a criticar la música amb males paraules de cara al jovent, menystenint la professió i fomentant el seu jo més xicotet i publicitari a mode lliçó de vida i disfressat d’activitat per a tots els públics. Que no per a totes les edats i encara menys per a lo que se l’ha contractat.

Però, com jo no vinc a parlar del meu llibre (puix no n’he escric cap), avui, una setmana més parlem de música. Relacionada amb el programa de viola que estic preparant per a les opos, sí, però lluny de fer-me publicitat. No patiu que el meu ego ja fa anys que es troba sota mínims, tot i que just ara, en tornar a estudiar i emprendre la meua benvolguda vida musical, és quan revifa.

Ens demanen: «Presentació d'un programa de concert triat per l'opositor, amb un mínim de 4 obres representatives dels principals estils de la literatura de l'instrument, totes elles publicades. D'este programa, l'opositor interpretarà les obres que el tribunal seleccione durant un temps mínim de trenta minuts. Es valorarà la dificultat tècnica, la qualitat i la destresa de la interpretació i l'interés artístic del programa presentat.»

Així que un servidor ha triat lo següent:
1. Nostre sinyó BACH amb intenció d’homenatjar la formalitat habitual en este tipus de proves, processos o mals tràngols, perquè, per l’amor d’Andreu! quin suplici passar per tot això. Lo dit, el preludi de la 5a Suit per a violoncel, arranjament per a viola, clar. Com lo nostre instrument disposa de ben bé poc repertori barroc, solem interpretar obres de violoncel o violí. 

Crec que em representa prou, esta peça. La seua introducció esdevé com un preludi del propi preludi, a mode avantguarda del que vindrà. Lent, harmònic i majestuós, acabant amb l’inici d’una fuga d’intensitat creixent, que transcorre amb vestigis de melodies entrellaçades (clar és una fuga), i fugaç.

2. Com a peça clàssica tenia dubtes. Un estudi (que comentant-lo amb una amiga de penúries vam deduir que potser no és peça de programa, clar, és un estudi), o el primer moviment del Concert per a Viola en Re Major. No, ho sento, no parlem d’Stamitz sinó de Hoffmesiter. Personalment, m’agrada la seua elegància, la verticalitat amb la que harmonitza i em transmet una essència més classicista, rotllo Mozart, per exemple. – Clar, però és més fàcil, no és tant virtuós... Aaa... No és quelcom que em trague la son, de veres, la dificultat, plim. És mera qüestió de gust i plaer en tocar-lo. Vos donareu compte en la resta de peces.

Vaig decidir triar obres per a viola sola, però no sempre es pot, tot i així la majoria sí s’atenen a esta premissa, ja que no duré pianista acompanyant. La butxaca no em dona, així que m’arrisco a cagar-la, liar-la, que es note tot... Però també a que passe lo contrari. Que no tinc por ni vergonya, que oc capaç de tocar de tot, fàcil i complex (o difícil, dona igual), que els meues dots musicals són humanes, personals, ben artístiques i resolutives, si cal. Clar que queda més bonic amb piano, potser, però és lo que és, un acompanyament i prou. Qui toca soc jo i a qui s’avalua, és a mi.

3. Arribem al romanticisme i en este cas no vos espereu una sonata, que no n’he triat cap. Seria lo habitual, sí, fa falta, potser, però no la faré. Tiro mà d’un caprici per a viola del mestre valencià J. Mª Beltran. Un Temps de Bolero amb essència d’arrel i esplendor tècnic que servirà per a començar a caracteritzar i mostrar el meu control tècnic. El millor? Ho dubto, però tot el que he pogut recuperar en estos dos mesos de rehabilitació musical, tècnica í perquè no, personal. Tant si ho aconsegueixo com si no, la feina ja estarà feta i només em caldrà seguir endavant. En l’obreta em connecta el cognom, l’origen i quan l’escolteu ho notareu, l’expressivitat que desprén, o que desprenc.

4. Això s’acaba! Segle XX: Max Reger. Qui? Lo tio Reger, lo catacrack que va inspirar-se en nostre sinyó Bach per a composar les seues 3 suits per a viola sola. Al meu parer, una suma moderna entre una suit per a violoncel i una partita per a violí. Què sí, que són lo mateix, podríem dir, però jo sempre les diferencio per la complexitat tècnica (dintre les obres del propi Bach, clar). Fixeu-vos que el propi Reger, en un dels seus últims opus, el 131 afegeix tant les suites per a viola com els Preludis i fugues per a violí, també. 

La tria de la 3a Suit és una intenció, permetent percebre a mesura que interpreto el programa, l’evolució del mateix tant estilísticament (que potser resulta obvi), com tècnica. Els jocs de Reger amb els motius i formes antigues, rotllo fugues, passacaglies o chacones, junt amb la transmissivitat que demostra i s’entén quan es toquen, em van captivar quan era més jovenet i el fet de tractar els acords, les dobles cordes, imitacions entre veus greus i aguts i com es perceben les diverses línies melòdiques (coma a la fuga del preludi que hem comentat de Bach)... Crec que no hi ha millor manera de concloure oficialment el programa d’estils. 

5. Però no acaba aquí, que falta la 5a i última obreta. La cirereta, o per al·ludir la nostra valenciania, va, la flor del taronger. Una dolça fruita composta a mode de melodia per a Viola i Piano. Tot i que també per a Violoncel, però editada coma repertori nostre, així que no vaig dubtar-ne. «Melodia, Llegenda i Tarantel·la» de na mestra mallorquina Margarida Orfila resulta el millor exemple de post-romanticisme o a la cerca del nou classicisme, perquè no. Melodia molt clara, estructurada i d’una riquesa expressiva... Ideal.

Cada vegada menys, però programàticament les obres que acostumen a valorar-se i portar-se en cartellera sempre són típics, tòpics, grans noms i rellevants, com les crítiques habituals dels suposats músics de renom cap a la música (o no música) actual, i he volgut allunyar-me una mica d’això. Soc músic, soc professor i soc persona crítica d’afer constructiu, que no destructiu, puix tota pedra suma i fa paret i no cal tirar-la a sobre de ningú per a sentir-se bé en un mateix.

He triat i crec en un programa per a viola construït per a transmetre i fomentar el repertori de manera objectiva, característica i personal, lluny d’estereotips concertístics i propera a la realitat musical interpretativa i instrumental, de la mateixa manera que crec en les capacitats de la música per a ser considerada com a tal, atenent a criteris teòrics, estilístics, rítmics i instrumentals suficients per a considerar-la un art.

Ens agradi més o menys, resulti de més actualitat, o no tant, crec que un músic mai no ha de desqualificar d’altres en pro d’un ego notablement obsolet. Perquè al cap i a la fi, l’alternativa quina seria, donar exemple, compondre i seguir fent el que bé sabem fer? O és què potser no ho sabem fer tan bé, Sr. Vila?

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
 --
VALMANAC