Avui és 7 de gener, el setè dia de l'any del calendari gregorià, Chaharshanbeh 18 de Dey de 1404, segons el calendari persa.
Avui fa just una setmana que hem estrenat l’any. Just set dies que hem pogut gaudir del concert de música clàssica més rellevant del món. Sí, el mateix que reuneix tot de melòmans amb infinitat de propòsits d’any nou al davant de la televisió. Propòsits variats, personals, socials, íntims i profunds, d’estos que mai volem contar per tal que no es «gafe» i acaben per no complir-se.
Però, esta unitat ha durat ben poc. Com si d’un regal de reis anticipat es tractés, els Estats Units d’Amèrica han decidit auto-regalar-se l’ocupació d’un altre país sobirà i legítim, Veneçuela. Potser el senyor Trump no va vore l’escarida homilia del director canadenc Yannick Nézet, que feia una crida al trellat i la pau, puix només dos dies després va decidir fer efectiu el segrest del president Nicolás Maduro, i hores després anunciar l’inici de l’espoliació petroliera i econòmica del país. I perquè no la musical, ja posats? N’és un gran i internacional exemple, val? Ah, perdó, que la cosa va de diners i no de cultura.
Ni tan sols els aires de canvi que es respiraven en esta ocasió a la sala daurada del Musikverein, amb dos obres integradores, compostes per dos grans dones músiques i compositores (Florence Price i Josephine Weinlich), han pogut entendrir l’avarícia i set de poder de la «potència» que ara ocupa el primer lloc del rànquing colonitzador de la història, passant inclús per davant del que fou l’antic imperi genocida de les espanyes.
Però som al VALMANAC i en este pòdcast, tot i les xicotetes editorials inicials, faig monòlegs sobre música. Així què... Efemèrides
El 1857 naix com a promesa musical el valencià Francisco Javier Blasco i Medina. Era fill d'aquella Renaixença valenciana que renovava la música ibèrica des dels seus tallers artesanals.
Quaranta-dos anys més tard, el 7 de gener de 1899 a París, naixia Francis Poulenc, un jove que esdevindria la veu més irreverent de la música francesa del segle XX.
També un 7 de gener, però al 1907, va nàixer a Sant Sebastià Nicanor Zabaleta, que revolucionaria l'arpa i va fer del seu instrument una veu solista inigualable, perfeccionant la tècnica i afegint fins a vuit pedals en lloc dels set que acostuma a tenir l’arpa.
Arribant al 1962, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona ocorria quelcom quasi mitològic, atès que el seu nom encara ressona i ressonarà al llarg de la història. Montserrat Caballé debutava interpretant l'Arabella de Richard Strauss. Fent recerca, he aprés que un periodista newyorquí, va descriure na sopraníssima a mode d’equació: "Callas + Tebaldi = Caballé".
Tal dia com avui l'any 1978, va néixer a Holanda Janine Jansen, es caracteritza per enregistrar les obres barroques de la manera més cambrística possible. És com la seva reacció moderna contra la grandiloqüència i pompositat de la música clàssica en concert. Buscant com una intimitat radical.
Un 7 de gener de 1947, a València, va faltar Bernat Morales i Sanmartín. Ell era dramaturg i compositor i a va fundar l'Escola de Música del Cabanyal el 1910. També de la Renaixença valenciana, com en Blasco, de qui hem parlat abans, però visionari i esperançat en la renovació cultural de la regió. El franquisme el represalià pels seus ideals republicans, però ell va mantenir viu l'impuls d'ensenyar música als joves del Cabanyal.
L’any 2026
Fem un repasset a l’any que ens espera, va:
150 aniversari del naixement de Pau Casals, qui bé sabem va redescobrir les Suites per a violoncel sol de Bach i les va convertir en peces de concert transcendentals. El seu Cant dels Ocells esdevindria símbol mundial de pau, la mateixa pau que portem comentant des dels nostres inicis de pòdcast i que encara no hi ha manera d’aconseguir. Més bé anem camí de lo contrari.
També es complirà el 150 aniversari del naixement de Manuel de Falla (1876-1946). Amb El sombrero de tres picos i Noches en los jardines de España, Falla porta l'essència del flamenco a la modernització i els nacionalismes de la música clàssica europea sense caure massa en lo pintoresc. O millor, en lo caricaturesc.
Es celebra el 125 aniversari del naixement del referent valencià Joaquín Rodrigo (1901-1999). Novetat! (per a mi i potser per a alguns de vatros). Preparant este VALMANAC he descobert que era cec des dels tres anys. I compte! Coneixeu el Concierto de Aranjuez, l’heu escoltat atentament alguna vegada? En molts àmbits culturetes, es considera la peça de guitarra més tocada de la historia.
Centenari del naixement de Montserrat Torrent i Serra (1926-): organista més antiga en l’actualitat que segueix tocant als seus 99 anys i que viu prou per veure tots estos noms que hem citat transformats en llegenda, esperem, mateixa llegenda en de la què ella acabarà formant-ne part.
I acabant l’any, este 2026 podrem celebrar el 140 aniversari del naixement i 50 aniversari del seu traspàs, el d’Òscar Esplà (1926-1976): Just el dia de reixos de 1976 va deixar-nos. Gran músic i compositor alacantí que va competir amb Falla pel tron del simfonisme espanyol, però que va quedar-ne eclipsat, ens va deixar obres com la simfonia d’Aitana, que mereixerien més reconeixement del que han rebut. Tornem al fil i concloem?
Hem iniciat este VALMANAC amb una referència editorial a l’actualitat internacional, Venezuela, concretament. Hem caminat al llarg d’alguns anys de la història amb les efemèrides musicals del dia d’avui, 7 de gener, i les que esdevindran més rellevants este 2026, entre les que hi ha la del gran referent violoncel·lista Pau Casals. Que per cert, va haver d’exiliar a Puerto rico.
Bé, doncs violoncel·lista també era en José Ángel Montero. I vos preguntareu, qui és este Sr? Puix el compositor de la primera òpera veneçolana que es coneix. «Virginia» Obra que portem escoltant i que històricament resulta un símbol del ressorgir cultural i nacionalista del país després de la independència d'Espanya el 1811.
El llibret d’en Domenico Bancalari tractava un tema d’actualitat, però profundament veneçolà en context: el poder despòtic enfrontant-se a la resistència d'una dona que refusa ser possessió de l'Estat.
Cal tenir en compte que Virginia vol representar la cultura nacional que es resisteix a ser colonitzada. El tirant—poder autoritari—vol imposar la seua voluntat sobre ella. Virginia rebutja la seducció dels diners, les promeses, la falsa "civilització" que l'opressor ofereix. La seua resistència es tràgica però noble. La música de Montero, completament nacional en sentiment malgrat la forma italiana, celebra aquesta dignitat inamovible.
Què, trobeu alguna semblança amb l’avui i el monotema d’estos dies? Vos deixo amb una reflexió que faig i que pòster esclareix el context polític d’aleshores: En Guzmán Blanco (mandatari d’aleshores) i qui volia nodrir l’estat de cultura rimbombant europea, diria quelcom paregut a: "Portaré la civilització (referint-se a la música italiana) a Venezuela." I Montero, arrel de la terra, foment de la tradició i l’esforç li respondria: "No, estem dignificant la nostra pròpia expressió i manera de fer. Tenim música nacional, el nostre propi producte".
I després d’aquest ressorgir i empoderament cultural i identitari, amb el pas del temps, aquí ens trobem. Lamentablement, lamentant que a la vida real este producte que ha resultat extremadament golós per a qui avui es considera l’elit internacional i creu té el dret a apoderar-se’n, no sigui la música, o la cultura en si, sinó el petroli, o el seu equivalent, els diners. Al meu poble d’això en diem: «de fora vindran, que de casa ens trauran» I al vostre, com en dieu?
.png?locale=ca)
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.