Bona tarde i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 5 d'abril de 2026, el noranta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el noranta-sisè en els anys de traspàs. Queden 270 dies per a finalitzar l'any. Yekshanbeh 16 de Farvardin de 1405, segons el calendari persa o iranià.

Tal dia com avui naix:
1784 - Louis Spohr, director d'orquesta, compositor i violinista alemany
1869 - Tourcoing, França: Albert Roussel, compositor francès
1908 - Herbert von Karajan, director de orquesta y músico austríaco
1912 - Carlos Guastavino, pianista y compositor argentino
1933 - Gènova, Itàlia: Eugenia Ratti, cantant lírica soprano italiana
1950 - Jönköping (Suècia): Agnetha Fältskog, cantant i compositora sueca coneguda sobretot per formar part del grup suec ABBA

Un dia com avui falta:
1617 - Sevilla: Alonso Lobo, músic andalús, polifonista
1961 - Asunción, Paraguai: Alfred Kamprad, violinista i compositor alemany
1967 - Mischa Elman, violinista de origen ucraniano
1994 - Seattle, Washington, EUA: Kurt Cobain, músic estatunidenc, cantant i guitarrista de Nirvana
2017 - Madrid: María Luisa Ozaita, pianista, clavecinista, musicòloga, directora i compositora basca

Inici editorial
Esta setmana la humanitat «torna» a la lluna. Bé, ben bé fa un viatget d'anada i tornada, una «repassaeta» o «fregaeta» per vore i estudiar les òrbites, el comportament de la nau en viatjar, si els càlculs són correctes, etc. Però clar, jo em pregunto: estem parlant de la 2a missió, després d'esta encà en queden 2 fins que després de 57 anys una persona «torne a xafar lo nostre satel·lit platejat». No em veieu, però estic posant moltes cometes virtuals, avui. 

En tota sinceritat, no soc expert en la matèria (soc músic), però se'm fa molt curiós que en el seu moment va esdevenir tot un esclat de tecnologia puntera i en dos pedres i un misto (com aquell que diu), van arribar i plantar lo cull allí d'alt, i avui, tot i tenint els avanços, tecnologia per flipar, intel·ligència algorítmica i què se jo, faigue falta or, encens, mirra i la mare Teresa per a fer lo mateix. Voleu dir que no van córrer massa en lo seu moment? A més, la punyetera càpsula on viatgen, és exactament igual a la d'aleshores, no fotem!

Així que, he escrit una parrafadeta de capítol en una llista de reproducció sobre l'espai. Bàsicament, vaig de Haydn a John Williams per acabar amb Dvořák, només per poder clavar una lliçó de moral sobre com mos estem carregant el planeta mentre somiem a colonitzar Mart.

Joseph Haydn: *Il mondo della luna* (1777)
Molt abans que Elon Musk es flipés amb els coets i per suposat que es plantegés una guerra freda, Haydn ja feia òperes sobre un ninot astrònom, fals astrònom, que enganya un vellet fent-li creure que està a la Lluna. Una òpera bufa sobre un llibret de Carlo Goldoni. És la típica música clàssica de l'època: molt vertical, transparent, airosa i elegant, això sí, en recitatius prou secs, i en una orquestra que sona a "món lunar" de cartó pedra. L'espai aquí és només una excusa per riure's de com som de bobos els humans.

Gustav Holst: *The Planets* (1914–1916)
Holst es va marcar una suite on cada planeta té la seva rotllo. Astrològicament parlant, vull dir. Mart sona a guerra, Júpiter a festa i Neptú a peli de por mística. És una música molt cinematogràfica abans que existís el cinema tal com el coneixem, plena de metalls tronant i moments de "terror còsmic". Bàsicament, va convertir l'astronomia en un horòscop gegant per a orquestra. Molt recomanable, de veres.

György Ligeti: *Atmosphères* (1961)
Amb Ligeti la cosa es posa diferent, tirant a rara, més bé. No hi ha melodia ni ritme, només un núvol de soroll que puja i baixa. És lo que sona a *2001: Una odissea de l'espai* quan no saps què està passant. Sembla que estiguis surant enmig del no-res escoltant com vibra el buit. Molt intens, molt de festival de música contemporània o electrònica on ningú entén res però tothom aplaudeix.

I arribem a la cirereta. Antonín Dvořák: Simfonia núm. 9, *Del Nou Món* (1893)
Acabo en una obra que no parla d'estrelles sinó de quan se'n va anar als Estats Units. Barreja música europea amb espirituals negres i folklore natiu per a crear una visió idealitzada d'Amèrica (bé sabem que ara la cosa no resulta tant idíl·lica). Té aquell solo de corn anglès que tothom coneix i que sona a nostàlgia pura (a Pokahontas, per a mi). Potser fa l'efecte que és el viatge de qui se'n va lluny per acabar trobant-se a si mateix.

Conclusió editorial
I aquí ve el moment de posar-me profund: la simfonia de Dvořák sona molt bé, però Amèrica era un somni, es va "descobrir" (torno a ficar cometes) sobre desigualtats i destruccions molt reals, a base de carregar-se gent. Ara estem igual amb Mart i la Lluna, flipant amb la tecnologia mentre el nostre planeta se'n va a fer punyetes. Si no sabem ni cuidar casa nostra, per què volem anar a embrutar altres planetes? Potser abans de comprar un bitllet per a l'espai hauríem d'aprendre a no ser uns colonitzadors extractivistes i mirar de no carregar-nos l'únic lloc on podem viure de veritat. Les obres d'avui crec que ens situen: entre l’eufòria que ens transmet Holst i el vertigen que ens produeix Ligeti, la Simfonia del Nou Món ens recorda que el viatge important no és fer carrera i anar sumant, sinó la capacitat d’habitar amb responsabilitat el nostre propi món veient la seua bellesa i de no convertir l’espai en el següent escenari de la nostra obsoleta obstinació a colonitzar-ho tot.

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC