Bon dia i bona hora! Què tal, com esteu?

Avui som dimecres 24 de desembre, el tres-cents cinquanta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià. Segons el calendari Hindú, budhavara, 3 de pausa de 1947. Queden 7 dies per a finalitzar l'any.

Bé, tot i els titulars de pel·lícula, encara avui la humanitat es troba commocionada per la decisió de RTVE de no participar al certamen musical més important i rellevant, al trampolí més alt i catapulta dels millors i més prometedors artistes musicals del panorama melòman; Eurovisió! Cagant-se en la mare que els va... Deu estar desenterrant-se i tot Charpentier perquè li van fotre a l’aire el seu «Te Deum» usant-lo com a «politò» d’un festival polític. Vull dir, musical.

Avui toca Nit de Nadal, nit de miracles; si més no, per a la innocent xicalla que acabaran folrats de consumisme. (Vull dir, regalets. No sé què em passa avui). Xiquetes i xiquets que encà creuen en tiós, fades, ratetes presumides, un senyor ample fart de refresc de cola... Però bé, el pas del temps ens ha demostrat que també és una nit bonica, per a compartir, de contrastos socials, a la fi, som humans, i com no de naixements. Només cal fer una miradeta al passat i tot de protagonistes valencians marquen aquesta data.

L'any 1829, tal dia com avui a Oriola, naixia José Rogel Soriano. Conegut com el "rei dels bufos madrilenys", va escriure més de 80 sarsueles. Lo curiós: avui quasi només el recordem per l'himne que va compondre per al casament del rei Alfons XII.

Curiós també; tal dia com avui, però en 1898, moria a París la mezzosoprano valenciana, Elena Sanz. Compte! I aquí al curiositat, que va ser amant del mateix Alfons XII que acabem de nomenar. Mentre el Mestre Soriano posava música a la boda, Elena la dinyava exiliada i silenciada.

Tal dia com avui, el 1887, la valenciania ressona amb el naixement de Lucrezia Bori. Qui fora estrella del Metropolitan de Nova York, uns nòduls la deixaven sense veu. Una operació de risc la va silenciar, però només per a ressorgir en una veu encara més impressionant que salvaria el mateix Metropolitan de la ruïna.

El 1946 neix a Barcelona «La Chana», bailaora a qui el seu entorn tradicionalista la va anar apagant fins impedir que anara a Hollywood per a seguir creixent, empoderant-se i promocionant el seu art. Quantes artistes hauran vist truncada la seua carrera passant per quelcom semblant? En coneixeu d’adés, d’actuals? Podem fer un proper VALMANAC, si en teniu curiositat.

La història, el pas del temps, el kharma... Cadascú que triï, bé sap tenir mala llet, i amb necrològiques també ho podem constatar.

Un dia com avui en 1935, a Viena, el geni Alban Berg moria la mateixa Nit de Nadal per una picada d’insecte a l'esquena, en el seu últim alé, a la dona li deia que el seu darrer concert seria el seu propi Rèquiem.

Al 1966, tal dia com avui va faltar, i podem recordar amb humor el violoncel·lista català Gaspar Cassadó, genialitat màxima per a qui va enganyar tothom tocant una obra "barroca", però que realment ell havia composat. Vos deixo una versió enllaçada aquí a l’escrit, per tal que pugueu gaudir de la curiosa «Toccata en si menor per a violoncel i piano».

I acabant l’hora dels adeus, recordem na Antònia Buades Vallespir, o Madò Buades, com se la va conèixer en el món del folklore balear i la cançó d’arrel mallorquina. Faltant al 2007 es caracteritzà per dignificar la ximbomba fins tal extrem d’acabar convertint-se en virtuosa d’este instrument. Puc dir amb total ignorància i sorpresa, què no haguera esperat parlar mai de cap virtuós d’este instrument en tota la meua vida i carrera musical.

D’avui, en diuen la vigilia di Natale, a Itàlia; la veille de Noël, a França; Heiligabend a Alemanya; nit de nadal, a Catalunya i al País Valencià... I tots llocs tenen quelcom en comú. Els pertany una banda sonora característica. Potser, podem lamentar el fet que sorgeixi de la religió, o no, però en cap cas la sort que es tracti de música, el llenguatge, un idioma, o l’idioma universal.

Així què, avui vos proposem música nadalenca. Una miqueta d’allà i més enllà, però sobretot prou d’aquí, més d’aquí.

A la Roma del segle XVII per escoltar i sentir el Concert per a la Nit de Nadal d'Arcangelo Corelli. Obra a l’estil Grosso, sense paraules, però replet de converses entre instruments solistes. L’últim moviment, la "Pastorale", fa per imitar, amb los violins, el so de les gaites dels pastors que baixaven de les muntanyes per a festejar el Nadal.

Si volem plantar-nos a la França de Lluís XIV, Marc-Antoine Charpentier ens ofrena amb la seua Messe de Minuit. Inspirada per les cançons populars que la gent ballava al carrer. Les va colar dins l'església en format litúrgic, en una Missa bàsicament, de caire alegre, on el llatí s’entrellaça en ritmes de dansa.

A l'Alemanya luterana, nostre sinyorBach i el seu Oratori de Nadal en són referents. Aquí no tenim danses, sinó trompetes i timbales que ens porten gloriosa divinitat, creant un relat sonor perfecte de l'Evangeli.

I més a propet, el modernisme de Joan Lamote de Grignon ens captiva i regala La Nit de Nadal, així com el francès Francis Poulenc ens ofereix els seus Quatre motets Pour le temps de Noel.

Però en realitat, hi ha un gran preludi que esdevindria l’inici d’este recorregut cronològic musical d’avui. Cal dir que a propòsit ha estat a l’espera fins ara.

Pels voltants del segle X, un esdevindre místic ans que comence la Missa del gall, quan l'església encara és a la penombra, s'aixeca la veu més antiga de totes: El Cant de la Sibil·la. Este no és una cançó de bressol per al nat Jesús. És un toc, un avís. Una profecia sobre la fi del món ("El jorn del judici parrà qui haurà fet servici") que ens arriba des de l'Edat Mitjana. Resulta quasi un miracle que avui puguem escoltar-lo, puix al segle XVI, el Concili de Trento el va prohibir titllant-lo de teatre profà.

Avui, este Patrimoni Immaterial de la Humanitat (declarat en 2010) s'expressa amb accents diferents arreu dels nostres territoris agermanats per la parla.

A Mallorca, la tradició mai es va trencar. Tan fort era l’arrelament que l’església va haver de cedir a la represa de representacions pocs anys després de la seua prohibició. Allà, una xiqueta o xiquet amb túnica i una espasa que manté sempre dreta davant la cara, canta la melodia gregoriana plena de brodadures. La por del Judici Final acaba dolçament.

A València, es pretén recuperar l'esplendor del Segle d'Or mitjançant la solemnitat. No és un cant auster, sinó un espectacle renaixentista, cercant una sonoritat més de classe, rica, o cortesana, perquè no. (vaja, aparentant, com a bons valencians). La Sibil·la, l’obra en si, té un ressorgir cap a 2012 amb la Capella de Ministrers i les rèpliques dels instruments que s’utilitzen. Estos estan representants i tocats pels àngels que hi ha a les pintures de la volta de l'altar major, creant una experiència visual i sonora quasi històricament fidel i de caire magnificent.

A la Seu d'Urgell, n’és un tresor propi, ja que disposen d’una partitura de 1536 única, amb personalitat sonora pròpia. La seua recuperació és un acte de fidelitat històrica impressionant.

I a l'Alguer, aïllats pel mar, allí enmig del mediterrani, es va conservar Lo Senyal del Judici com un acte de resistència de la llengua, amb una posada en escena senzilla, potser més arcaica i popular, però amb influències sardes, naturalment, que el fan únic. Curiosament, el text que fan servir conserva, arcaismes del català alguerés que òbviament ja no s’empren. Quin plaer poder gaudir-ne.

Així que, entre l’adveniment de la fi amb la Sibil·la, la festivitat discreta de les danses de Charpentier a Missa, el lluir del virtuosisme de Corelli i un violí italià, la llengua i la història que se’ns permet contar (encara), entre el record dels que van marxar i la celebració dels que encara hi són, tal dia com avui, la música ens lliga la nit més llarga de l'any.

Salut i bona música. Adeu, adeu!