Bona tarde i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 22 de maig de 2026, és el cent quaranta-dosè dia de l'any del calendari gregorià i el cent quaranta-tresè en els anys de traspàs. Queden 223 dies per a finalitzar l'any.

1813: Richard Wagner, compositor d'òpera, director d'orquestra i teòric musical alemany.
1852: Dun-le-Roi, França: Émile Sauret, violinista i compositor francès.
1865: Enric Morera i Viura, compositor català.
1924: Charles Aznavour, cantautor, compositor i actor armeni expatriat a França.

1732: Montserrat, Pare Fr. Benet Ricard, mestre compositor i professor de l’escolania i el monestir.
1808: Westminster (Anglaterra): Edmund Ayrton, organista i compositor anglès
1949: Salzburg, Àustria: Hans Pfitzner, compositor alemany.
1853: Vic, Francesc Bonamich i Colomer, sacerdot, compositor i organista i Mestre de capella de la Catedral de Tarragona.

Hi ha dies que el món educatiu s’assembla massa a un programa d’audició d’orquestra: sempre els mateixos concerts de Stamitz i Hoffmeister, segurs, previsibles, convertits en “porters” institucionals d’un repertori que ja no sorprén ningú. En canvi, la partitura social que tenim al davant demana, a crits, més Vanhal i Schubert: més risc, més profunditat i més valentia a l’hora de decidir què sona i qui té veu. Igual que aquests concerts de viola, que durant anys han quedat als marges del circuit oficial malgrat la seua qualitat, la comunitat docent porta dècades proposant alternatives pedagògiques sòlides que sovint s’han escoltat poc o gens.

Al País Valencià, milers de docents han omplit carrers i claustres per denunciar una “llei de llibertat educativa” que, amb l’excusa de l’elecció de llengua, amenaça d’arraconar el valencià a les aules i d’obrir encara més la porta a la privatització i a la segregació per origen i classe. Al mateix temps, les mobilitzacions reclamen menys menyspreu institucional cap a la llengua pròpia i rebutgen un currículum de Batxillerat que pretén limitar-se només a autors valencians, bandejant el conjunt del sistema literari català i convertint la matèria en un aparador empobrit. Tot plegat configura una programació educativa massa estreta, com una temporada de concerts on només pogueren sonar cadenes fàcils mentre les obres més exigents i interessants resten al calaix.

Les vagues recents i la vaga indefinida al País Valencià no són només una qüestió de nòmines, sinó sobretot de com s’afina l’orquestra educativa: ràtios desbocades, falta de personal de suport, burocràcia que asfixia i poca atenció real a la diversitat. Docents de València, Castelló i Alacant han eixit massivament al carrer per exigir condicions que permeten fer bé la seua feina: més temps per a l’alumnat, menys paperassa i respecte efectiu als claustres com a espai de decisió pedagògica, no només com a òrgan per homologar allò que ve dictat des de dalt. La música que reclamen no és cap caprici: és el mínim necessari perquè la partitura de l’escola pública puga sonar amb dignitat.

A Catalunya, el discurs és sorprenentment semblant: els docents demanen més recursos per reduir les ràtios, reforçar l’atenció a l’alumnat i garantir una escola inclusiva que no es quede en el PowerPoint dels plans estratègics. Les manifestacions han denunciat la sobrecàrrega burocràtica, el temps perdut en omplir documents que ningú no llig i la sensació que, mentre es parla d’innovació, els mestres continuen tenint menys marge per decidir què és pedagògicament rellevant i com es treballa a l’aula. Si escoltem amb atenció, el que sonen són variacions del mateix tema: menys soroll administratiu, més música real amb l’alumnat.

Aquí és on l’analogia amb Vanhal i Schubert deixa de ser un joc i esdevé una proposta seriosa. Vanhal transforma un concert de violoncel en una obra plenament idiomàtica per a viola, amb una orquestració transparent que deixa respirar el solista i permet afinar la musicalitat sense haver de cridar. Això és exactament el que demana la comunitat docent: un sistema on la “orquestra” administrativa no tape constantment la veu del professorat, on la normativa i el currículum siguen el suport, no el soroll de fons. Schubert, amb el seu Concert en Mi bemoll, fa un pas cap al romanticisme amb una orquestra gran i un llenguatge dramàtic, però exigint al solista un domini del registre i de l’expressivitat que va molt més enllà del simple lluïment virtuós. El que els docents reclamen, al País Valencià i a Catalunya, és precisament això: poder fer treball fi, profund, amb les criatures i els joves, en lloc d’anar sobrevivint entre retallades de temps, canvis curriculars improvisats i ocurrències polítiques de torn.

Quan s’intenta censurar autors o reduir la literatura catalana a un trosset del mapa, no només s’empobreix la matèria: es transmet a l’alumnat que la pròpia llengua i cultura són negociables, prescindibles, subordinades a la batalla partidista. Quan s’inflen les ràtios, es retallen especialistes i es multipliquen els informes, el missatge implícit és que la relació educativa és secundària respecte a la gestió del sistema. És com si, en un concert, s’apagués el solista i es deixara tota la llum als protocols de sala.

Si els concerts de Stamitz i Hoffmeister s’han convertit en “porters” institucionals dels exàmens d’orquestra, també hem permés que una certa manera de fer política educativa faça de porter a les escoles: repetir fórmules gastades, maquillar-les de modernitat i esperar resultats diferents. L’editorial d’avui vol reivindicar que la comunitat docent del País Valencià i de Catalunya està demanant, bàsicament, un canvi de repertori: menys decrets improvisats i menys lleis de “llibertat” que encobreixen censura i segregació, més respecte a la llengua, al criteri professional i al temps de relació amb l’alumnat.

Vanhal i Schubert ens recorden que hi ha obres que, tot i no sonar cada dia, tenen una maduresa i una expressivitat que mereixen un lloc estable als programes de concert. De la mateixa manera, les propostes de mestres i professors —sobre currículum, avaluació, convivència, ús de la llengua, atenció a la diversitat— no són cap caprici de corporació, sinó partitures madures que esperen ser interpretades amb serietat. Potser ja toca que, tant a les sales de concert com als despatxos d’Educació, s’atrevisquen a programar altra cosa que no siga el mateix rondó de sempre. Els claustres fa temps que han afinat; ara només cal que algú alce la batuta i, sobretot, que no torne a fer callar la viola quan per fi li ha arribat el torn de ser solista.

Salut i bona música.
Adeu, adeu!

—
 VALMANAC