Bona tarde i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 22 de gener de 2026. El vint-i-dosè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 343 dies per finalitzar l'any i 344 en els anys de traspàs.

Permeteu-me començar amb tres titulars:
- Zubin Mehta cancel·la els seus compromisos amb la Filharmònica d'Israel en protesta contra les polítiques de Netanyahu.
- Víctor Garcia de Gomar renova el seu compromís amb el Liceu fins la temporada 2030/31
- Jordi Savall rep el Premi Ernst von Siemens, considerat el Premi ‘Nobel de Music’

1942 - València: Es funda la Coral Polifònica Valentina

1960 - Barcelona: Martí Fernández Cabello, violinista i compositor català (n. 1882).

2000 - Barcelona: Xavier Turull i Creixell, violinista i compositor, català (77 anys).

1870 - Bordeus, França: Charles Tournemire, organista, improvisador i compositor francès (m. 1939).

1947 - Bigastre, Alacant: Francisco Grau Vergara   compositor contemporani, pedagog musical i director de la banda de la Guàrdia Reial Espanyola

Mentre Francisco Grau avança en la seva carrera militar allà al 1973, els Països Catalans viuen una transformació política. El 1993, Els Segadors és declarat himne oficial de Catalunya. Aquella cançó popular del 1640, nascuda en la revolta dels Segadors contra el Conde Duque d'Olivares, (per cert, en la menor), així, ben trista; trobat finalment la seva dignitat oficial.

Si tirem endavant, l'any 1997, quan Francisco Grau ja és coronel i director de la Banda Real de Palacio, el Govern espanyol decideix que és hora de donar una versió oficial i definitiva l’Himne Nacional. 

Així què el 10 d'octubre de 1997, s'aprova el Real Decreto 1560/1997. Deixant, o establint la versió oficial de la Marcha Real en dues versions: llarga i curta. El govern en compra els drets d'autor de la harmonització original realitzada per Bartolomé Pérez Casas (també compositor i director d'orquestra), i encomana a Francisco Grau la revisió i harmonització, a més de crear tres versions més: per a orquestra simfònica, banda de música militar, i orgue.

Així, contant quatre coses per a omplir el programa d’avui:

La Marcha Real, en la seva versió oficial arranjada per Vegara, està en Re major: tonalitat que musicalment s’atribueix a la brillantor i la gloria. Quina creieu que és la seva finalitat de tramesa, que preten fer sentir? Penseu que es toca en els actes oficials, en els desfilaments militars... I sempre sona a veu autoritària i eterna.

En canvi,Els Segadors, està en La menor: tonalitat de caire més dramàtic, i millor, trist, com si es volguera transmetre sensació de lluita o resistència. Aquell que sent l'himne de Catalunya sap que està escoltant la veu d'un poble que crida per la llibertat.

Per altra banda, l'Himne de l'Exposició, o el regional, com el coneixem els valencians, està en Sol major: tonalitat de llum, amb sensació d’evolució, fins i tot de modernitat musical, per als temps que corrien. Serrano demanà explícitament que aparegués la paraula "Espanya" en el primer vers, intentant conciliar el regionalisme amb l'espanyolisme. Volent fer amics i agradant a tothom. Quina llàstima, de veres, perquè com a composició, resulta brutal.

I bé! Que me’n dieu de La Balanguera? L’himne de les Illes Balears, està compost en Re major: cercant claredat i elevació, a mode més intimista que la Marcha Real o el regional, per suposat, potser per la lletra més propera als segadors, però en cap cas tant intensa i ressentida, més bé sona motivadora. La peça desprén saviesa popular, arrelament: "Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar." Compte, que he trobat una versió simfònica que deixat estar el John Williams i les seues bandes sonores.

Els tres himnes oficials dels Països Catalans representen tres maneres de concebre la identitat musical: Els Segadors: "Bon cop de falç, defensors de la terra." La veu de la lluita, que no es rendeix mai, que recorda els mals del passat per a no oblidar-los. Himne Regional: "Per a ofrenar noves glòries a Espanya." La veu del progressisme regional, que somia en modernitat, però dins d'un context nacional més ampli. La Balanguera: "Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar." La veu de la saviesa tradicional que parla de arrels profundes, de continuïtat a través de les generacions.

Tornant als titulars: La decisió de Zubin Mehta d’aturar tots els seus compromisos amb la Filharmònica d’Israel per protesta contra la política de Netanyahu situa al centre del debat una idea clau que també travessa els himnes, avui dia. En este cas la música no pot deslligar-se del context polític i ètic on sona. Els Segadors, l’Himne de l’Exposició i La Balanguera naixen o es consoliden en moments de conflicte o redefinició nacional, i funcionen com a resposta musical a tensions de poder, identitat i justícia o injustícia, perquè no; En este cas Mehta, en cancel·lar concerts, està usant la seua capacitat musical (en este cas la d’una gran orquestra nacional) com a gest polític en el mateix sentit que un poble converteix una cançó en himne: per marcar i donar a conèixer la seua posició, traçant una línia i dir “prou”.

Si saltem al Liceu, la renovació d’en Víctor Garcia de Gomar fins al 2031, assenyala una aposta per un teatre entès com a centre de pensament i diàleg, no només com a fàbrica d’òperes. Això encaixa amb el paper dels himnes com a espais simbòlics: el Liceu del s. XXI és un lloc on pot sonar Els Segadors, però també Wagner o Verdi, i on la programació intenta reflectir una societat plural que conviu amb diverses memòries nacionals; igual que el mateix territori on conviuen un himne estatal (la Marcha Real, arreglada per Grau Vegara) i himnes nacionals o regionals com els dels Països Catalans. El Liceu es converteix així en l’escenari físic d’allò que els himnes representen: la negociació entre identitat pròpia i pertinença a un marc més ampli, inclusiu, o genèric.

I com a tercer filet i enllaç final: El Premi Ernst von Siemens a Jordi Savall sintetitza encara més la cosa: a ell se l’hi reconeix una vida dedicada a recuperar i fer dialogar patrimonis musicals, especialment del món mediterrani i hispànic. El mestre Savall fa, a escala global, el que els processos d’himne han fet a escala nacional, musicalment i divulgativa, pel que a missatge respecta: rescatar músiques oblidades, donar-los forma artística i convertir-les en vehicles de memòria i diàleg; el que per a un col·lectiu han estat Els Segadors o La Balanguera, per al món ho són els projectes d’Hespèrion XXI, La Capella Reial de Catalunya o la West-Eastern Divan en mans d’altres directors. Si Mehta mostra la cara de la música com a protesta, Savall n’és la cara de la música com a pont; si el Liceu, amb Garcia de Gomar, escenifica institucions que assumeixen aquesta complexitat, els himnes catalans, valencians i balears continuen sent la banda sonora d’una societat que ja entén que cap peça –ni un himne, ni una òpera, ni una simfonia– és neutral en el món en que vivim.

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC