19 de febrer «vocació, divinitat i orgue»
-
VALMANAC 11.mp3: :
Vocació, reivindicació i crítica: efemèrides musicals i simfonies amb orgue.
Bon dia i bon hora!
Què tal, com esteu?
Què tal, com esteu?
Avui és 19 de febrer de 2026, el cinquantè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 315 dies per a finalitzar l'any i 316 en els anys de traspàs. I divendres 31 de gener de 2026, segons el calendari Julià.
Efemèride
- 1929 – Godella (Horta Nord): ens deixa Lambert Alonso i Torres. Tenor i pintor valencià, va ser catedràtic de cant al Conservatori Superior de Música de València i president de la secció de música de Lo Rat Penat (quan culturalment encara valia la pena).
- 1997 – París: falta el compositor alcoià Carlos Palacio. La seua obra més coneguda és l’Himno de las Brigadas Internacionales, amb lletra d’Erich Weinert, així com la cançó Las compañías de acero.
- 1841 – Tortosa: naix Felip Pedrell i Sabaté. Compositor, pedagog, crític i sobretot el gran iniciador de la musicologia moderna als Països Catalans i a l’Estat. Defensor d’un nacionalisme musical basat tant en el patrimoni antic (medieval i renaixentista) com en el folklore.
- 1877–1947 – Barcelona: traspassa Josep Barberà i Humbert. Compositor i etnomusicòleg, deixeble de Pedrell. Va ser professor i director del Conservatori del Liceu. Només he pogut trobar enregistrada el seu «Moment Musical» per a violí i piano.
- 1912–1999 – La Riba / Barcelona: falta Joan Sans i Balsells (“Robert de la Riba”) reconegut organista, compositor i també fotògraf. Estudià amb Joan Lamote de Grignon i Eduardo Zamacois.
- 2011 – Barcelona / Florianópolis: mor Lluís Soler i Rialp. Violinista, professor, compositor i poeta, estudià amb figures com Eduardo Toldrà i Joan Massià, debutà als anys quaranta a Barcelona i participà activament en l’oposició cultural al franquisme, publicant poesia en català.
- 1743 – Lucca (Itàlia): naixement de Luigi Boccherini. Violoncel·lista i compositor italià que, des de 1768, s’establí a Espanya i desenvolupà aquí la major part de la seua carrera. Quintet op. 11 núm. 5 o la Música nocturna dels carrers de Madrid.
- 1894 – Madrid: passa a l’altre barri Francisco Asenjo Barbieri. Compositor, clarinetista i musicòleg, principal artífex de la “zarzuela moderna”. Més de setanta sarsueles: Jugar con fuego, Los diamantes de la corona, Pan y toros i El barberillo de Lavapiés.
- 1881 – Londres: estrena tardana de la Simfonia núm. 3 de Schubert. Seixanta-sis anys després de ser composta (1815).
- 1865 – Viena: naixement d’enFerdinand Löwe. Director austríac, deixeble i gran propagador de l’obra simfònica d’Anton Bruckner. Fundador de la Wiener Concertvereinsorchester, l’actual Orquestra Simfònica de Viena.
- 1971 – Urbana (Illinois): naixement del violinista Gil Shaham. Considerat un dels grans virtuosos de la seua generació i intèrpret de referència del gran repertori concertant del segle XIX i XX.
- 1975 – Florència: mort de Luigi Dallapiccola. Compositor italià clau en la recepció del dodecafonisme a Itàlia, amb un llenguatge serial però molt líric i marcat per un fort compromís humanista i antifeixista (obres com Il prigioniero o Canti di prigionia).
Inici editorial
«Vocació: f. Disposició o inclinació natural a una professió, un art o una carrera.»
Per vocació vaig fer-me músic. Per vocació vaig acabar sent professor. Però per vocació no treballo, ni faig d’administratiu o secretària, tampoc de psicòleg o assistent social, ni de germà major, cangur o monitor de colònies. Tampoc sóc una agenda amb potes, traductor, vetlladora ni policia. Però això és lo què ens demana el Dep. d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Mentre es premia i pugen els sous del cos de Mossos d’Esquadra sense conveni ni gestió, només pel fet de colpejar barroerament les profes i mestres manifestants del passat 11 de febrer, i després de tapar mediàticament l’alta participació amb una alerta climatològica sense massa justificació, la gencat ha cregut convenient presentar una proposta que no atén a les necessitats reals de l’alumnat, el professorat, o el sistema, en si. Humiliant la nostra faena i tant polifacètic i multi-empleat cos de docents.
Definim treball? «Treball: 4.m. Activitat conscient de la persona orientada a obtindre els béns o mitjans per a satisfer les seues necessitats transformant la naturalesa que l'envolta. 5. m. ECON. Esforç humà aplicat a la producció de la riquesa.»
Producció d’una riquesa, obtenir bens o mitjans; que no produir riquesa per als altres ni oferir-los bens i similars. Perquè se suposa que el nostre transcórrer a la vida és per a viure i gaudir, que no per a patir. O estic equivocat?
Per vocació, també els compositors es dedicaven a escriure obres que avui dia encara gaudim i podem interpretar, i a la vegada, per necessitat, la vocació es convertia en treball per a poder subsistir. Curiosament com avui, però amb la diferència que l’ofici era Un, rellevant i valorat i no mitja dotzena i a condició de res, o a coacció de tot.
Desenllaç
D’una o altra manera, al llarg dels temps, l’ofici de compositor, però com el coneixem clàssicament parlant, e? Ha esdevingut una elit de personatges de qualitats quasi divines amb les que obtenien ferramentes també divines per a l’escriptura musical i captivar el públic, mecenes, benefactors diversos i l’ànima, si és menester.
Així que allunyant-nos de les habituals obres simfòniques, o les pròpies simfonies com a tal, perquè no, i tenint en compte un descobriment personal d’esta setmana, avui parlarem de l’orgue com un instrument més en la orquestra i conseqüentment, algunes de les més belles simfonies que han comptat amb este històric instrument a la seua partitura.
Hem tret les simfonies per a orgue sol pròpiament i formal dit, puix realment no són forma sonata/simfonia en si. en este cas els compositors pretenien representar la concepció sonora de les simfonies amb l'orgue, ja que al disposar de múltiples registres i sonoritats instrumentals... Quasi podríem considerar-ho com un experiment. També descartem els concerts per a orgue i orquestra, que n'hi ha uns quants, potser en parlem en algun altre programa, i les obres on l'orgue s'utilitza de manera anecdòtica. (Mahler: simfonies 2 i 8), donat que l'orgue apareix en moments puntuals i/o passatges per a generar intensitat o riquesa harmònica, res més enllà del tema que avui ens atrau. L'orgue integrat en la forma de la simfonia i la seua instrumentació.
Alexandre Guilmant - França
– 1874 - Simfonia núm. 1 per a orgue i orquestra, op. 42
És bàsicament la seva Sonata per a orgue núm. 1 amb una orquestra afegida; es va estrenar al Palais du Trocadéro l’any 1878, al voltant de l’Exposició Universal de París, i va contribuir a posar l’orgue en el centre del gran concert públic. Estètica clarament emmarcada en el romanticisme francès d’orgue. Es forma de tres moviments a mode cíclic, molt classicots, en un punt dramàtic entre blocs d’orgue i orquestra i un final tipus toccata, molt rotllo virtuós i litúrgic a la vegada.
És bàsicament la seva Sonata per a orgue núm. 1 amb una orquestra afegida; es va estrenar al Palais du Trocadéro l’any 1878, al voltant de l’Exposició Universal de París, i va contribuir a posar l’orgue en el centre del gran concert públic. Estètica clarament emmarcada en el romanticisme francès d’orgue. Es forma de tres moviments a mode cíclic, molt classicots, en un punt dramàtic entre blocs d’orgue i orquestra i un final tipus toccata, molt rotllo virtuós i litúrgic a la vegada.
Heinrich Schulz-Beuthen - Alemanya
– 1884 - Simfonia núm. 5 per a orgue i orquestra, op. 36 “Reformation Hymn”
Una de les primeres simfonies romàntiques alemanyes per a orgue i orquestra; el subtítol remet explícitament a la Reforma luterana, anys abans que Saint‑Saëns escrigués la seva “Simfonia amb orgue”. En este cas l’orgue té un paper potser més destacat que en altres obres de les que estem parlant, de vegades gairebé concertant. Harmonia densa i cromàtica, amb l’himne de la Reforma com a nucli simbòlic.
Una de les primeres simfonies romàntiques alemanyes per a orgue i orquestra; el subtítol remet explícitament a la Reforma luterana, anys abans que Saint‑Saëns escrigués la seva “Simfonia amb orgue”. En este cas l’orgue té un paper potser més destacat que en altres obres de les que estem parlant, de vegades gairebé concertant. Harmonia densa i cromàtica, amb l’himne de la Reforma com a nucli simbòlic.
Camille Sint-Saëns - França
- 1886 - Simfonia núm. 3 en do menor, op. 78 “avec orgue”
La inspiració d’este VALMANAC i peça immillorable de totes les que tractem, crec. Va ser un encàrrec de la Philharmonic Society de Londres; Saint‑Saëns la va dirigir ell mateix a l’estrena i després la va dedicar a Liszt. Es diu, que va dir a l’estrena: “Hi he donat tot el que podia donar. El que he fet aquí, mai més no ho aconseguiré”. Parlem una miqueta de l’estil i la forma, va. Ens trobem en Tardoromanticisme francès, podem dir, en melodies clares i percepcions a Listz. La veritat que l’orgue s’integra a la perfecció amb l’orquestra i el concepte o millor, la forma simfonia.
La inspiració d’este VALMANAC i peça immillorable de totes les que tractem, crec. Va ser un encàrrec de la Philharmonic Society de Londres; Saint‑Saëns la va dirigir ell mateix a l’estrena i després la va dedicar a Liszt. Es diu, que va dir a l’estrena: “Hi he donat tot el que podia donar. El que he fet aquí, mai més no ho aconseguiré”. Parlem una miqueta de l’estil i la forma, va. Ens trobem en Tardoromanticisme francès, podem dir, en melodies clares i percepcions a Listz. La veritat que l’orgue s’integra a la perfecció amb l’orquestra i el concepte o millor, la forma simfonia.
Charles-Marie Widor - França
– 1893 - Simfonia núm. 3 per a orgue i orquestra, op. 69
Acabada el 15 de setembre de 1893 per a la inauguració de la Victoria Hall de Ginebra; Widor la definia gairebé com un “gran concert per a orgue” i la va dirigir arreu d’Europa, sovint amb Louis Vierne a l’orgue. Obra d’escriptura molt virtuosa i orquestra d’harmonia densa. Es troba a mig camí entre simfonia i “gran concert per a orgue”, com buscant l’equilibri d’ambdós formes musicals.
Acabada el 15 de setembre de 1893 per a la inauguració de la Victoria Hall de Ginebra; Widor la definia gairebé com un “gran concert per a orgue” i la va dirigir arreu d’Europa, sovint amb Louis Vierne a l’orgue. Obra d’escriptura molt virtuosa i orquestra d’harmonia densa. Es troba a mig camí entre simfonia i “gran concert per a orgue”, com buscant l’equilibri d’ambdós formes musicals.
Charles Tournemire - França
– 1917/18 - Simfonia núm. 6 “Symphonie‑Psaume”, op. 48
Escrita a la fi de la Primera Guerra Mundial, en memòria dels morts; és una simfonia coral gegant, amb orgue, campanes i tam‑tams, que sovint es compara amb una mena de Mahler 2 “més místic i francès”. De llenguatge postwagnerià i prou modal, la veritat que impregnat de cant gregorià, podríem dir.
Escrita a la fi de la Primera Guerra Mundial, en memòria dels morts; és una simfonia coral gegant, amb orgue, campanes i tam‑tams, que sovint es compara amb una mena de Mahler 2 “més místic i francès”. De llenguatge postwagnerià i prou modal, la veritat que impregnat de cant gregorià, podríem dir.
Aaron Copland - Nord-americà
– 1924 - Symphony for Organ and Orchestra
Primer gran treball orquestral de Copland, escrit encara com a alumne de Nadia Boulanger. Si hem de parlar d’estil, la podem etiquetar com a llenguatge neoclàssic/modern primerenc, amb l’orgue molt present tímbricament, però integrat dins el discurs simfònic. En els tres moviments es perceben ritmes de jazz, harmonies clares però dissonants. Molt curiosa, per al Copland que estem acostumats.
Primer gran treball orquestral de Copland, escrit encara com a alumne de Nadia Boulanger. Si hem de parlar d’estil, la podem etiquetar com a llenguatge neoclàssic/modern primerenc, amb l’orgue molt present tímbricament, però integrat dins el discurs simfònic. En els tres moviments es perceben ritmes de jazz, harmonies clares però dissonants. Molt curiosa, per al Copland que estem acostumats.
Cloenda editorial
Segons Brahms, i sintetitzant-lo molt, el bon i real compositor, ha de ser devot, religiós, i així la inspiració divina el guiarà en el seu afer. Si més no, podem deduir que la vocació en estos casos resultarà obvia i esdevindrà natural. De la mateixa manera les persones de capacitats empàtiques, naturals, disposades a la realització d’accions professionals, socials, artístiques i de carrera, fins i tot, podem relacionar el fet amb lo anterior i sobreentendre que es tracta d’una relació amb la divinitat, no? Però no religiosa, sinó com a la versió objectiva, palpable i no abstracta d’esta.
Bé, lluny de divagacions, pareix que el sistema social al que ens toca atendre’ns per a seguir rodant, ha dut la vocació a la seua devaluació i a una educació maleducada, o que no educa com cal. Si mirem de pujar una mica més amunt, jeràrquicament parlant, crec que avui la manca de vocació de qui tenim per sobre, denota una falta de visió, de realisme, portant-losal menysteniment de l’ofici, la falta de respecte cap a qui l’exerceix i quedant palesa una vegada més que ni ells ni el sistema funcionen.
Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC
Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.