Bon dia i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 19 d’abril de 2026, el cent novè dia de l'any en el Calendari Gregorià i el cent desé en els anys de traspàs. Queden 256 dies per finalitzar l'any.

A partir d’avui i fins el mes de juliol, lo VALMANAC canvia de format per adaptar-se a l’estudi d’unes oposicions. Així que, cada capítol esdevindrà un anàlisi musical d’una peça concreta de qualssevol època, estil i compositor del que podem considerar, música clàssica. Des de l’edat mitjana fins el s.XX, va. 

Este nou model em permetrà seguir aportant cultura musical i fer lo què m’agrada, alhora que estudio el temari corresponent sense perdre massa temps en la redacció de guió, edició i publicació.

Així que, una setmana més, benvingudes al VALMANAC!

Avui parlem, o millor, analitzem, El Lament de la Nimfa de Claudio Monteverdi, estructurat segons els criteris requerits per a una prova d’oposició al cos de professors de música de secundària.

Redactant el contingut del programa, alhora que escolto la peça en qüestió, em ve al cap una imatge curiosa: la nimfa plorant l’amor perdut, al costat dels líders que aquest cap de setmana s’han reunit a Barcelona “en defensa de la democràcia”. A la Itàlia de Monteverdi, la música de cort servia per amplificar els sentiments d’uns pocs privilegiats; avui, en canvi, vivim envoltats d’un soroll global de cançons, eslògans i missatges polítics que ens arriben en streaming i en temps real. Però, malgrat els segles, hi ha una cosa que no canvia: la necessitat que algú escolte de veritat el lament, siga el d’una nimfa abandonada o el de societats que se senten amenaçades per la guerra, la desinformació i l’avenç de l’extrema dreta. En aquest context, que Barcelona aculla la IV Meeting in Defense of Democracy, promogudes per Espanya i Brasil, ens recorda que la política també és, en el fons, una lluita per qui té veu i qui queda condemnat al silenci. Avui, analitzant el Lament de la Nimfa, provarem de sentir com ressona aquell crit del segle XVII en el nostre present saturat de playlists, notícies urgents i cimeres internacionals.

Estem davant d’una de les obres cimeres de Claudio Monteverdi (1567–1643), figura fonamental de “frontissa” entre el Renaixement tardà i el primer Barroc. El Lament de la Nimfa s’inclou en el seu Vuité llibre de madrigals, titulat Madrigali guerrieri et amorosi, publicat a Venècia el 1638 i dedicat a l’emperador Ferran III. Aquest llibre és l’exponent màxim de la seconda prattica, on la música es posa enterament al servei del text, permetent l’ús de dissonàncies expressives que, en la prima prattica renaixentista, haurien estat inacceptables.

El text és una canzonetta d’Ottavio Rinuccini (1614), poeta clau en el naixement de l’òpera, que situa l’escena en un marc mitològic: l’esquinçament emocional d’una nimfa després de l’abandonament del seu amant. L’obra reflecteix la sofisticació de la cultura cortesana italiana del Seicento, on el teatre i la música es fusionaven en espectacles semiescènics.

L’obra s’inscriu en el genere rappresentativo, un estil que amalgama el madrigal polifònic tradicional amb la nova monodia operística. L’objectiu és el recitar cantando, una declamació que prioritza la claredat de la paraula i l’afecte que aquesta transmet. Monteverdi utilitza aquí el tòpic barroc del lament amorós, indissolublement unit a l’ús del tetracord descendent i al pathos de la queixa.

Un aspecte revolucionari és la indicació que la soprano canti «a tempo dell’affetto dell’animo», la qual cosa significa que l’emoció ha de guiar la mètrica, no a l’inrevés, atorgant una flexibilitat interpretativa típicament barroca.

La plantilla està formada per una soprano solista, dos tenors, un baix i el baix continu (tiorba, llaüt, clau, etc.). L’estructura es divideix en tres seccions clarament diferenciades:

Des del punt de vista del llenguatge musical, la melodia de la nimfa assoleix els seus registres més aguts en paraules carregades de tensió com «Miserella» o «tormenti», reforçant el sentiment de dolor. Harmònicament, les dissonàncies preparades i els retards intensifiquen el caràcter dolent. La textura és concertante, contrastant la monodia acompanyada de la soprano amb les intervencions del trio masculí, que actua com un cor tràgic grec comentant l’acció.

Aplicació didàctica en el currículum? Curs i justificació, Elements curriculars relacionats, Competències específiques, Sabers bàsics, 

Proposta metodològica: A. Fase de preparació, B. Fase d’escolta, C. Activitats de creació i interpretació, Avaluació...

Però bé, anem acabant.

Després d’escoltar Monteverdi, potser descobrim que aquell basso ostinato sonant quasi cíclicament, s’assembla a la sensació que la història repeteix els mateixos conflictes: guerres, injustícies, democràcies fràgils que cal defensar una i altra vegada. Avui tenim més accessos que mai a la música, però també més risc que les emocions queden diluïdes en la reproducció automàtica, igual com els grans discursos sobre la democràcia poden perdre’s entre titulars i piulades. Justament per això té sentit que, alhora que a les aules intentem que l’alumnat escolte amb atenció el lament d’una sola veu sobre un ostinato, a algun lloc del món com Barcelona avui s’intente articular una resposta comuna davant l’odi i la desinformació, reunint caps d’estat, activistes i partits d’arreu per coordinar-se contra l’“internacional ultradretana”. Potser la lliçó del Lament de la Nimfa és aquesta: una sola veu com la de la presidenta de Mèxic, quan és escoltada i sostinguda per un bon baix continu —siguen músics, institucions o moviments democràtics—, té la força de transformar el dolor en consciència i, amb una mica de sort, en canvi.

Salut i bona música.
Adeu, adeu!
--
VALMANAC