Avui és 14 de gener, el catorzè dia de l'any del calendari gregorià, valor de temps d’UNIX, 1768348800.
Una setmana més ens trobem en aquest xicotet podcast que vos ajuda a gaudir de la música clàssica i, per què no, també de l'actual, de la millor manera, de la més distesa, amb un caràcter i personalitat que de ben segur no trobareu en cap altre. Ah! I rapidet. I mentre lo món se submergeix en la misèria política i de l’avarícia, per un cantó l’òpera Nacional de Washington decideix trencar amb el Kennedy Center, puix s’ha cansat de tractar amb el cranquet ros i les seues imposicions absurdes. Però en una realitat paral·lela la cultura segueix en moviment i la música, i arribant a natros. Per exemple, els Premis Enderrock 2026 obren la votació popular i ja podeu accedir al web per a participar i fer us del vostre criteri musical en pro de la que considereu o no, la millor música de l’any.
Però, i què caracteritza una bona música? O millor, un bon músic o compositor? Puix actualment pareix que els títols de referent es guanyen atenent a vendes, a vore qui dona més què parlar, amb la caixa més gran, però ni molt més, amb la capacitat creativa i qualitat real més rellevant.
Ja fa anys que la música s’ha tornat un mercat, literalment i objectiva parlant, els estudis (de mercat) ho demostren. Pareix que s’ha perdut la capacitat del gaudir per sentir, i el sentir perquè ens transmet (essent el què pretenia el compositor, clar). Cada vegada els estils es deixen portar per les corrents, permetent que la qualitat de lo escoltat davalli fins que es deixa de poder qualificar, d’etiquetar-se com a art.
Plató deia què «La música es per a l’ànima el que la gimnàstica per al cos», però crec, hem de tindre en compte què no s’hi val amb qualssevol música, així com tampoc amb qualssevol exercici físic obtenim els resultats que necessitem, tat? També en Brahms reflexionava «Compondre no és difícil, lo complicat és deixar caure sota la taula les notes supèrflues». Fixeu-vos amb quina subtilesa tracta lo irrellevant, i amb quina elegància menysté tota música que realment no ens aporta res. I així per a concloure les frases cèlebres, «La música és sinònim de llibertat, de tocar el què vulgues i com vulgues, sempre que sigue bo i tingue passió, que la música sigue l’aliment de l’amor» Va amollar Curt Kobain.
Però i avui? Quanta de la música que es comercialitza atén a qualssevol d’estes cites i ens permet aplicar tan sols una de les seues reflexions?
Vingudes al món:
1451 – Franchino Gaffurio: compositor italià, nomenat mestre de capella del Duomo de Milà el 1484, tractant en grans artistes com Josquin des Prez i Leonardo da Vinci.
1870 – Josep Vicens i Juli, «l’Avi Xaxu» li deien. Era barber d’ofici, però músic de vocació arribant a compondre unes 500 sardanes.
1908 – Russ Columbo: violinista i, compte! Que va morir quan un amic seu li mostrava una pistola antiga carregada sense saber-ho: el projectil va rebotar en un moble i li va entrar al cap. Qüestió molt «cringe», com diuen avui els alumnes, però que no he pogut demostrar del tot: es veu que la família va amagar la notícia a la mare durant deu anys, enviant-li cartes falses i fent-li escoltar discos com si fossin emissions de ràdio per fer-li creure que el fill seguia viu.
1970 – Fazıl Say: Pianista i compositor turc. Resulta que el 2013 un tribunal el va condemnar a 10 mesos de presó amb sentència suspesa per uns comentaris a Twitter considerats una ofensa a la religió islàmica. La situació el va convertir en una icona internacional de la lluita per la llibertat d’expressió a Turquia.
Sortides del món:
1676 – Francesco Cavalli: es considerat un dels principals compositors d’òpera italiana del segle XVII, va ser mestre de capella de Sant Marc a Venècia (1668). i a més, deixeble d’en Monteverdi.
1817 – Pierre-Alexandre Monsigny: És considerat un dels fundadors del gènere de l’opéra-comique. La seua obra Le déserteur va arribar a representar-se més de 700 vegades.
1870 – Cesare Pugni: Va ser un dels grans compositors de ballet del segle XIX i autor de La Fille du pharaon, de les produccions més fastuoses del seu temps.
1949 – Joaquín Turina: Figura clau del nacionalisme musical a l’estat espanyol. Ni més ni menys, un dels pocs grans compositors de la península que va escriure una sinfonia completa, «Sinfonía sevillana». Com en altres ocasions, he descobert quelcom nou. I m’encanta! Només coneixia la d’en Arriaga, en Re m. Que per cert, és molt recomanable. Però hi ha d’en Teobaldo Power, se suposa, Canari; Miguel Marqués, Mallorquí; el valencià Chapí... I tots cap al s.XIX i XX. Un dia amb calma dedicarem un capítol a les simfonies més rellevants de les nostres terres.
1978 – Robert Heger: director i qui va estrenar el Concert per a mà esquerra de Ravel amb el pianista Paul Wittgenstein i l’Orquestra Simfònica de Viena el 1932, després que Toscanini passés de dirigir-lo.
2009 – Angela Morley: Compositora i directora britànica, qui ans es deia Wally Stott. Quelcom nou aprés avui: Va ser la primera persona obertament transgènere nominada a un Oscar, gràcies a la seua faena arranjant la pel·li del 74 «el Xicotet príncep» i composant també, la BSO de «La sabatilla i la rosa».
El món avui:
I mentrestant, en una plataforma d'streaming qualsevol, es publica un nou disc amb obres lleugeres de na Bàrbara Strozzi, els quartets Ébène i Belcea treuen un disc amb els octets d’Enescu i Mendelssohn, la «triunfita» que no havia de ser ningú i ho ha acabat petant, Lola Índigo, treu un recopilatori en directe (curiós, si més no), Mikel Erentxun també, un directe... l’Album de fa un any d’en Bad Bunny encara es troba en el top 5 de moltes llistes, na Rosalía amb el seu LUX, també, i aquí la industria, no para.
Però com bé hem començat, en una realitat paral·lela i ja posats, com si d’un altre univers és tractés, es troben les xicotetes artistes. Estos que sense un duro, ni padrins han d’invertir els seus estalvis en plataformes com LANDR per a poder publicar i promocionar la seua primera obra, en este cas «senzill». Joves creatius, valents per donar el pas, amb personalitat (que bé fa falta avui en el panorama musical de MIAU que hi ha), que bé podríem dir, tenen grans idees i millors coneixements que alguns dels més grans de l’actualitat.
Iniciants músics d’harmonies de carrer (lo que es porta avui dia), però sense ofendre, amb lletres íntimes, arrebossats de contingut i (i potser comença parlar l’edat)sentit amb al vida que tant ens oprimeix. Artistes que comencen pels fonaments, amb uns estudis reglats de conservatori o un batxillerat musical, sense pressa, però empentats a arribar i no perdre’s pel pedregós camí que la falsa creença de que ser algú en esta vida, depén de la quantitat de seguidores d’una xarxa, que per a res, mai representa realment la societat, més bé el contrari.
Vos presento perquè sí, un xiqüelo d’estos que vinc referint. AMAT RiG. No un músic clàssic com a tal. És un músic que ha viscut rodejat de música, com a essencial, com a entreteniment i gaudir de la vida, com a forma d’expressió i mitjà per a comunicar, un idioma més, un altra manera de parlar.
El seu primer senzill esdevé un minimalisme urbà, entonant (que no cantant, en este cas) versos reflexius clars i contundents, sense endevinalles, ni enrevessades poètiques; sobre un loop de base harmònica clara, però insistent, com a reflex d’un repetitiu dia etern, amb un únic pensament al cap. Mentre, una segona veu doblant la principal i una reverv. llunyana prevenen un record. Finalment es percep un tros d’història musical, esdevnint com a final d’un passat musical, que potser a nivell estilístic ens caldria tornar a pegar-li una miradeta, puix crec (i potser comença parlar l’edat) que fermament i musical, qualssevol temps passat, fou millor.
.png?locale=ca)
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.