12 de febrer «vaga, disfresses d'alerta i carnestoltes»

VALMANAC 10.mp3

: :

Alertes per vent al País Valencià, vaga docent èxit a Catalunya, Benidorm Fest 2026, efemèrides musicals i crítica social.

Bon dia i bona hora!
Què tal, com esteu?

Avui és 13 de febrer, el quaranta-quatrè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 321 dies per a finalitzar l'any i 322 en els anys de traspàs. Sukravara 24 de Magha de 1947, segons el calendari Hindú.

Algun titular

Emergències del País Valencià emet un nou avís especial per vent i activa l’alerta roja al nord per vents que dissabte podrien superar els 140 km/h. Aneu en compte i no sortiu de casa sinó és precís, e?
El responsable del ‘Cines Yelmo’ Campanar de València va negar-se a gestionar la petició d’una sessió educativa a un IES perquè la professora es va dirigir/escriure en valencià. Compte! Però no rebutja els 1'8MEUR en ajuts públics de les Generalitats valenciana, catalana i el Ministeri de Cultura pel foment de la llengua del territori.
200 catedràtics signen un manifest que reclama "posar fi d'immediat" a l'empresonament de Pablo Hásel. Mentre, les lliures amenaces de mort i faltes de respecte a càrrecs polítics, personalitats de la cultura i ciutadans diversos a les xarxes i a peu de carrer, queden impunes i sense repercussions.
Demà es durà a terme la final del Benidorm Fest 2026. A partir de les 22:00 h, els 12 finalistes es batran per aconseguir el premi de 150.000€ però no el premi d’anar a eurovisió.

Efemèride

Falta al 1741 Johann Joseph Fux, compositor i teòric austríac.
Naix al 1746 Giuseppe Cambini, compositor i violinista italià.
Naix al 1778 Fernando Sor, Compositor espanyol.
Al 1851 naix el compositor Josep Rodoreda i Santigós, autor del reconegut Virolai de la Mare de Déu de Montserrat (1880) amb text de Jacint Verdaguer.
1852 naix a Figueres Albert Cotó i Fita, pianista, director d’orquestra i professor de música català.
Ens deixa al 1883 Richard Wagner, compositor alemany.
Naix al 1891 Ignacio Corsini, cantant i compositor argentí
S’estrena al 1867 a Viena (Àustria) El Danubi Blau, obra del compositor austríac Johann Strauss (fill).
Es crea al 1914 a Nova York, La Societat Americana de Compositors, Autors i Editors.
Tal dia com avui al 1961 la New York Philharmonic, dirigida per Lukas Foss, interpreta per primera vegada les Symphonic Dances from “West Side Story”, basades en el musical de Leonard Bernstein.
Falta al 1999 el gran Carles Sabater, músic, compositor i cantant de SAU.

Inici editorial

Esta setmana la comunitat educativa ha fet vaga. No que s’han tornat «vagos», que de ben segur a algú li han regalat en el seu moment la plaça i clarament ho serà més que altres, sinó que dimecres hi ha gent feta i dreta que van sortir de casa amb la intenció de manifestar-se i fer sentir la seua veu demanant millors condicions per a l’alumnat i per a natros, el personal docent.

Què l’educació es troba en declivi de fa anys no és cap novetat, i el fet que curs rere curs se seguisca sense fer res per a pal·liar la falta de recursos i l’augment de burocràcia del professorat, ni es tracten les reduccions de ràtios a l’aula, ni la càrrega administrativa (que sí, pareix mentida, però ara resulta que a més de ser psicòlegs, guàrdies de seguretat i fer-los la faena, també hem de ser secretàries/administratives capaces de redactar informes, plans individualitzats, controlar les agendes de cada alumne, facilitar la seua integració a l’aula via documentació diversa i alternatives educatives...) Però i fer classe, ensenyar, culturitzar, quan?

Puix resulta que dita vaga ha estat un èxit. Ni més ni menys. Secundada per tots els sindicats docents de Catalunya, puix per a mostra, quasi cap entre ha pogut exercir ni impartir lectiva amb normalitat, però, no ho pareix, ja que els mitjans se n’han fet ressò a mitges, i les administracions han posat cara de poker, ens han fet ghosting, han deixat anar una alerta climatològica i pareix s’han amagat rere les màscares o les disfresses de la ignomínia, puix ara que estem en carnavals, igual ve que ni donat, tat?

Desenllaç

Tants estils musicals com màscares en un carnaval. Tantes disfresses com persones i personalitats. Dona igual la disfressa, la persona... Per ara i una vegada més, guanya qui millor ha sabut vestir el barret de copa, monocles i bastó.

I a la música, tot i que lluny falsedats, responsabilitats i política (en certa manera), això també ha passat, ja que tot de compositors s’han interessat per fer casar les seues obres musicals amb les dates que ens trobem. Carnestoltes, carnavals...

Imagineu la Florència del Renaixement, entre 1470–1500: carrers plens de gent disfressada, carros decorats i cors que cantant. Parlem dels canti carnascialeschi, cançons senzilles, de 3 o 4 veus homofòniques, pensades perquè tothom les pugui entendre i cantar. Els textos parlen de gremis, oficis, vicis i plaers, amb humor picant i crítica social: el carnaval és el moment de dir, cantant, el que no es pot dir la resta de l’any. A la llista musical d’esta setmana cos deixo algunes d’en Lorenzo de’ Medici qui participava escrivint textos i organitzant les festes. Musicalment, són el precedent llunyà del que després faran Schumann o Saint‑Saëns: retratar un món social i simbòlic a través de xicotetes escenes, però encara en un llenguatge modal i popular, rudimentari, si en voleu dir així.

Al 1699, en André Campra passem del carrer a l’escenari. Le Carnaval de Venise és una comédie‑lyrique on el carnaval venecià es convertix en excusa per barrejar danses, àries i cors en estil francès i italià. Musicalment, trobarem l’elegància francesa (overtures, danses cortesanes) dialogant amb la energia melòdica italiana. Apunt! Campra va ser criticat per introduir violins a la litúrgia,

Ara el carnaval venecià es concentra en un sol protagonista: el violí. Al 1829 Paganini agafa una melodia popular i la converteix en un efusiu catàleg de recursos tècnics: harmònics impossibles, salts, pizzicato de la mà esquerra, passatges íntegres en una sola corda. L’argument, o el discurs musical és senzill d’entendre: tema clar i variacions cada vegada més espectaculars. Podia parèixer un número de circ, cosa que alimentava la llegenda del “violinista del dimoni”. Per cert, esta peça de Paganini afavoreix altres “carnavals” musicals futurs, com el de Bottesini o Tàrrega, que portaran el mateix tema a altres instruments i les seues obres.

Arribem al tio Schumann, que prop de la seua Simfonia de Juventut transforma el ball de carnaval en una galeria de personatges, amb caràcter més d’anàlisi o representació psicològica. Cada peça és un retrat: amics, personatges diversos, alter egos del propi compositor... Musicalment, això es tradueix en miniatures musicals molt característiques, en ritmes nerviosos per a Florestan, per exemple, melodies més cantades per a Eusebius o danses lleugeretes per a les màscares. Obra realment curiosa de gaudir i imaginar, donat que el carnaval en este cas s’utilitza per parlar de la identitat, del jo dividit (del propi Schumann) i només en un piano.

Berlioz, 1844, recicla una òpera fracassada Benvenuto Cellini, guarda lo que millor funciona teatralment i ho reutilitza: el duet amorós i el saltarello del carnaval romà. Ho adapta com una obra carnavalesca de caire teatral i dramatisme i au.

Bottesini trasllada el món de Paganini al contrabaix. Gràcies a la scordatura, el so es fa més brillant i mogut i així aconsegueix trencar el tòpic del contrabaix com a instrument pesat. Una intro lírica, exposició del tema i una sèrie de variacions que es van complicant.

1886, Camille Saint‑Saëns ens proposa un carnaval zoològic ple d’ironia. Cada moviment pinta un animal: els contrabaixos com a elefants que ballen un vals pesant, el piano fent galls i gallines, el xilòfon com a esquelets que dansen... L’obra va nàixer com una broma per als amics i es veu que Saint-Saëns patia per que esta faceta humorística eclipsara la seua reputació de gran compositor simfònic.

Dvořák i la seua Overtura de Carnaval Op. 92, Glazunov i els eu Carnaval Op. 45, Francisco Tàrrega i les seues Variacions sobre el Carnaval de Venècia de Paganini i«Le boeuf sur le toit»d’en Darius Milhaud, on el carnaval es trasllada a Rio i després a París, fins a la Suit Masquerade, d’Aram Khachaturian, que pretén transmetre l’ambient del ball de màscares aristocràtic, però en lo llenguatge orquestral del segle XX. La coneixereu pel Vals, el qual Khachaturian va trigar a trobar el to, buscant un “vals perfecte” que sonara a Rússia del segle XIX però amb energia i caràcter d’aquella actualitat.

Cloenda Editorial

Si ens ho prenem tenint en compte el context soviètic de l’època i de la Segona Guerra Mundial, realment este ball de màscares agafa una lectura prou crítica sobre les aparences socials i el malbaratament dels recursos i el cost de la festa. Curiosament, de la mateixa manera que avui en dia. Sigue com sigue, es disfressin com vulguin i ho emmascaren tot per a donar-li un caire diferent, qui hi ha baix amagat, pareix que sempre cercarà la manera de vetllar pels seus interessos. No per tu o per mi, o per la xicalla o jovenalla que han d’acabar per sustentar el futur de la societat, sinó pels de més amunt, que tot i les desigualtats que és obvi queden paleses, encara volen més plenes les seues butxaques i les dels amigatxos.

Salut i bona música!
Adeu, adeu!
--
VALMANAC

VALMANAC

MÚSICA: HISTÒRIA, Efemèrides, REFLEXIONS